SERRALLONGA

SEGON PROGRAMA SOBRE L’ESGLÉSIA D’ARENYS I EL SEU RETAULE .

Avui continuarem per l’Església de Santa Maria d’Arenys.

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

“… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

Es constitueix la comunitat i s’organitza la universitat (el consistori)

I un fet molt i molt important : LA BANDERETA

El dia de la Veracreu de Maig de 1599 s’escullen els representants municipals. I Acorden (potser el fet visual més important de la vila) que prenen com a símbol de la bandereta que, per avís de pescadors onejava al cim de la Pietat, van acordar que li donarien una decoració bellíssima. Dos xiprers i al mig una creu, l’aranyó i unes petites ones marineres…

I així des d’aquell dia. I cada any de cada any, en la diada de la Veracreu (3 de maig  de cada any- avui ho celebrem el primer diumenge de maig), qui vol pot pujar al campanar i ajuda a canviar la bandereta que ha onejat durant tot un any i en conseqüència feta tirallongues, la renovellen i amb aquest gest renovellem la nostra independència. I encara, la llegenda diu que les noies casadores, si pugen dalt del cimbori del campanar i fan tres tombs. de ben segur que trobaran marit….

Apali. Si voleu escoltar aquest segon programa, cliqueu aquí.

I també tingueu en compte la cronologia que dóna peu a la història.

S

Sant Josep de Guino Redi.

Mireu que és cas:

Avui n’explicarem una de les profunditats muntanyoses del nostre Pirineu.

Hi havia un pageset,  de nom Josep Beulaigua i Traguetdeví, transformat en fuster, que portava una vida tota tranquil.la, xiroia i servicial… En definitiva “un bon home”

Solter per a més senyes … i l’home, fent anys, no se’n va adonar que ja s’havia fet vellet i sense ni adonar-se’n va fer el cant del cigne i ningú , o quasi ningú,  li va esmerçar més enllà del temps que es triga en resar un parenostre i una avemaria.

Ell, però, xiroi, sabia que aniria al cel!!. Si més no , li faria de bé el seu patró, o sigui San Josep. A l’entrada del cel ningú li va fer cas, ni tan sols Sant Iu, que és qui porta el llibre gros de les entrades del cel.

Ni aquest li va trobar el seu nom i  en conseqüència no el podia deixar entrar a la gloria del cel. Havia d’anar a l’infern o al purgatori per veure si hi trobava el seu nom.

I ell, que no! , que de cap manera . Que ell volia que algú l’atengués … I que si no el volia rebre Déu Nostresenyor, i si no , el mateix Josep.

I sí! hi va anar-hi Sant Josep, però , pobre home, sembla que al cel també el tractaven com un calçasses….

Apali!

Si voleu escoltar el conte, cliqueu aquí.  

Benvolguts:

Mn. Joan Soler, el nou rector de la nostra Parròquia em va proposar si  volia fer uns programes a Radio Arenys en relació a la nostra església. Des de la seva construcció com edifici,  fins a l’abillament de dintre, sobretot el retaule i altres històries que el nostrat temple guarda, i amb alguna sorpresa que anirem explicant . Com podeu comprendre, li vaig dir de seguida que sí, que ho faria amb molt de gust.

Ens vàrem posar en contacte amb Radio Arenys i com sempre, amatents a la bona programació ens van oferir tota la seva col·laboració i així ho anirem fent durant algunes setmanes .

Avui us acompanyo la gravació que vàrem fer. I a l’ensems, aprofitant una pàgina molt interessant de l’Ajuntament d’Arenys us transcric la base històrica del que jo he desenvolupat en aquest primer programa.

L’inici de l’inici .

1. XIII-XIV.- Comença a documentar-se poblament estable a la ribera de mar de la parròquia de Sant Martí d’Arenys (entenguem-hi avui: terme municipal), localitzat a Sa Boada i Es Caravar. Paral·lelament es manifesten les primeres activitats econòmiques relacionades amb el mar: construcció d’embarcacions, explotació comercial d’aquestes embarcacions i contractes de patronia.

1560.- Es construeix la torre d’en Llobet. Durant la segona meitat del segle XVI, la principal mesura defensiva de la població civil contra la pirateria nord africana va ser la construcció de torres, conegudes popularment per torres de moros; a Arenys de Mar varen arribar a haver-hi, simultàniament, tretze d´aquestes torres. Declarada, com totes les construccions de caràcter militar que l’any 1949 varen ser assimilades a Monumento Nacional, (Bé d´interès Cultural.)

1573.- Es documenta, si més no des d´aleshores, l´existència d´una capella, sota l´advocació de Sant Elm, a l´indret de Sa Voga de la Ribera de mar de Sant Martí d´Arenys. A mig carrer de la Torre hi ha la clau de volta de la primera ermita de Sant Telm. No és segura la seva veracitat, però així sembla que és .

1574, juliol, 11.- Es reuneix per primera vegada la Universitat dels homes habitants a la Ribera de Sant Martí d´Arenys independentment dels de la resta de la parròquia. Ho fan amb el consentiment del Governador General del vescomtat de Cabrera i acorden, entre altres coses, sol·licitar permís al bisbe de Girona per a erigir una església pròpia.

1575, març, 18.- El bisbe de Girona Benet de Tocco, concedeix formalment llicència per a la nova església, sota l´advocació de Santa Maria, declarant-la sufragaria de la de Sant Martí. Aquesta situació dura fins a l’any 1781.

1599, gener, 18.- Sentència arbitral dictada per Gastó de Montcada, marqués d´Aitona i vescomte de Cabrera, en què posava fi als conflictes de mal veïnatge entre les universitats de Sant Martí Santa Maria d´Arenys. Acceptada la sentencia per les parts demanen al vescomte que assenyalés els límits entre amb dues parròquies.

I si voleu escoltar el primer programa de Radio Arenys, cliqueu aquí.

Foto: Stendhal.

LA PARAULA “TURISTA” SE LA VAN INVENTAR STENDHAL I MISS DOWNING (o sigui, la Senyora Xifré) .

En Josep Xifré i Casas, i la seva jovenívola esposa Judith Downing es van casar quan ell tenia  41 anys i ella  17 anys. De primer, tot bé… però quan es van cansar de viure a Cuba, varen venir cap a Europa…. la Sra. Downing i el fill Joselito  van fixar la seva residència a París i en Josep Xifré vingué a Barcelona…

La senyora, de tant en tant venia a veure’l, nogensmenys per passar comptes i entornar-se’n amb l’armilla farcida…

Quan venia, alguna vegada havia de tenir cura del seu marit, ja d’una edat provecta i amb una salut un xic malmesa. Llavors venia acompanyada d’alguns dels seus amics i entre ells l’escriptor Stendhal. A l’estada a Barcelona, Stendhal  era obvi que no podia acompanyar a l’amistançada al pis principal dels porxos d’en Xifré… la moralitat no ho hauria permès…Per entretenir les llargues tardes de soledat, l’Stendhal va fixar la seva residència a l’Hotel Cuatro Naciones (avui encara el podeu trobar al capdavall de la Rambla).

I ja, per aprofitar l’estada, l’escriptor portava entre mans la confecció d’un llibre de memòries de viatges. No li acabava de sortir rodó. S’amoïnava per qualsevulla fotesa. Però havia d’acabar el llibre com fos… Les hores que tenia de lleure (o sigui, quan  no passejaven (sic) amb la Júlia) treballava en una part de les seves memòries…. I fou així que, quan les  tingué acabades,  li va sortir un títol rodó i les va acabar titulant “Mémoires d’un touriste”

Voilà!  aquí teniu la troballa!… va ser empaitant les faldilles d’una arenyenca… i aprofitant les hores lliures, no només acaba el llibre, sinó que s’inventa un nom: “Turista”

I ara, qualsevulla arenyenc que digui  la paraula “turista” tan escampada arreu, que recordi que tot fou possible gràcies a una arenyenca consort, que, arrastrant “l’amic” a Barcelona, aquest va trobar la tranquil·litat necessària per a inventar-se un nom tan sonor i amb tanta vida….

Ah! I va tenir temps també  de descobrir el caràcter català, que va plasmar al llibre. Fixeu-vos quin ull tenia. Diu en un passatge del llibre :

“Cal assenyalar que a Barcelona prediquen la virtut més pura, el benefici general i que alhora volen tenir un privilegi: una contradicció divertida. El cas dels catalans em sembla el cas dels mestres de forja francesos. Aquests senyors volen lleis justes, a excepció de la llei de duana, que s’ha de fer al seu gust. Els catalans demanen que tot espanyol que fa ús de teles de cotó pagui 4 francs a l’any, pel sol fet d’existir Catalunya. Per exemple, cal que l’espanyol de Granada, de La Corunya o de Màlaga no compri els productes britànics de cotó, que són excel·lents i que costen un franc la unitat, però que utilitzi els productes de cotó de Catalunya, molt inferiors, i que costen tres francs la unitat. Amb aquesta excepció, aquesta gent són de fons republicà i grans admiradors del Contracte Social de Jean-Jacques Rousseau. Diuen estimar el que és útil i odiar la injustícia que beneficia a uns pocs. és a dir, estan farts dels privilegis d’una classe noble que no tenen, però volen seguir gaudint dels privilegis comercials que amb la seva influència van aconseguir extorsionar fa temps a la monarquia absoluta. els catalans són liberals com el poeta Alfieri, que era comte i detestava els reis, però considerava sagrats els privilegis de la noblesa.”

Fixeu-vos quina mirada més sorneguera i reflexiva de l’Stendhal. Sorneguera, reflexiva i brillant. És una mirada profunda, potser certa, però descarregada d’odi… només de reflexió…

Ja veieu si en va donar de joc la vinguda de la Sra. Judith (llavors ja es deia Júlia) Downing a Barcelona, acompanyada d’un “xarmant” escriptor francès Henry Beyle altrament conegut com Sthendal, i a l’ensems l’inventor de la paraula TURISTA!

Vive la France !!    i Sinera prop del mar…!!

Article, que no el títol, que apareix a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de juny de 2019.

De l’inici al present: a l’esquerra el “gros de cal ferrer”, o sigui, un servidor. I a la dreta la Júlia.

L’inici de l’inici, la primera fotografia. És la primera que tinc  tot sol. N’hi ha una altra, a braços de la  mare… però sol, sol, és aquesta.

Si es mira bé, veureu que estic amb un martell a la mà esquerra i unes tenalles a la mà dreta. Ben brut de seu, com volia el pare que era ferrer… i al darrera, una reixa. Si ho voleu saber, era un encàrrec de la guàrdia civil de Mataró. Aquesta foto, penso que marca, en part,  el meu futur. A les mans les eines de les que pugui disposar, els peus descalços tocant al terra ben afermats, i al darrera, una reixa… (mai no recular, ni  fugir!) De ben segur que al davant hi havia una vida per estrenar… Com una mà estesa al meu davant, però al darrera  un reixa que no et permet recular ni fugir.

Sense saber què em donaria la vida… I la vida m’ha donat… millor dit, hi ha persones molt estimades que m’ho han regalat. I de molt a prop la meva esposa… la Xon. Quin goig haver-la trobat i compartir la vida amb ella! … I una cançó de jovenesa.

Dóna’m la mà.     Un poema de Salvat Papasseit que vaig musicar i posar veu..

I després  els fills: l’Ariadna i en Xavier, un regal!, la Cristina un altre regal. Amics, i persones estimades que han volgut fer-nos companyia. I les amigues Mercè! la Fina i molts d’altres  i  alguns molt estimats que ja no hi son… En Quim, en Joan i Mn. Martí, padrí d’en Xavier.

 I sí ! Gràcies a la vida que ens ha donat tantes coses… i l’amic

 Mn Martí Amagat  que ens va regalar la seva amistat i una cançó. Tu risa.

I  avui, que en faig setanta,  i la vida ens ha regalat  un present immens:

Aquest  futur que ens està regalant a mans besades: la nostra néta Júlia. I us ho vull dir. La foto de la Júlia la va fer el seu pare, el nostre fill Xavier. I quan la vaig veure em vaig emocionar … els peus a la sorra, ben afermada al terra, a la sorra que l’ha vist néixer, a la platja de la vila. Es mira les mans, alguna cosa tragina… se la mira, de segur que li és plaent. Però al davant hi te tot el futur. Un futur que haurà de fer, de caminar,  anant cap a un futur diàfan, net, .. Fixeu-vos, al cel unes escadusseres llapissades, i un petit fil blanc a la seva esquerra que sembla que li marqui el futur: cap enllà, sempre avant!.

Es així! El futur, aquesta paraula que no existeix, si no ha existit un passat, i sí,  aquest passat  l’hem construït tots, nosaltres i els altres, amb estima, amb goig. I continuem construint-lo també tots …

Gràcies !