Imatge: Una passatge de la representació de l’oncle Vània al Principal. I clicant aquí podeu veure més fotografies d’en Jordi Pons-Ribot.
Un dels plaers que tenim els humans, és poder conversar amb els amics i si aquests amics ho son de veritat, llavors, el plaer és immens. I a voltes practico aquest plaer amb en Jordi Pons-Ribot…..
I aquests dies, hem parlat molt de l’obra Oncle Vània de la que avui, ja farem la última representació (per ara).
I així, tot conversant, en Jordi, diu, sense quasi bé aixecar la veu, com qui no vol remoure l’espai de conversa que hem creat….
.- Ramon , penso que aquesta obra ens ha fet una mica més bons……
I aquest petit comentari, a mi em frapa, i com que les converses privades no poden ser publicades si no és amb consentiment, li demano permís a n’en Jordi per a poder-la referir al meu bloc….. Bonhomiós que és, me’l dona.
I sí, jo, com en Jordi penso que aquesta obra (Oncle Vània) ens ha sotraguejat al nostre fons més pregon…. Potser perquè, com diu l’Unamuno, estem en una edat que hem viscut i tastat, ja alguns dimonis del migdia….
Potser aquesta obra, que no es presenta com una pluja tempestuosa, com un devessall inabastable de sentiments, sinó com un ruixim d’hivern que va calant a les nostres vides i s’endinsa a la nostra ànima de tal manera que s’hi instal.la sense demanar permís…….
I així, podem veure l’amor de la Sònia, la noieta que porta el póndol de mas, però que se sap lletja i potser poca cosa, i amb el seu amor primari, amb els seu amor a les persones que l’envolten, a la vida, a voltes feixuga, a l’espai …. i que en definitiva és qui tragina tota l’ànima del mas. Es ella qui és capaç de viure la bellesa del seu entorn, de pouar l’amor cap el doctor, de trobar l’espai per fer remoure els sentiments de qui viu al mas.
I Ielena Andrèievna, la bella i jove esposa del professor, que en la seva immensa bellesa corporal, només sap remoure les aigües del seu entorn, però no sap aportar la serenor de l’amor profund. Només aporta el trasbals d’una bellesa esplendorosa, però buida del pòsit necessari per a ser viscuda en plenitud.
I el pobre professor Serebriakov que es vol vendre el mas de la filla per a poder viure una vida de platxèria a la capital…. I el desgraciat Vània que, per unes quantes hores ha vist el miralleig que li ha brindat la jove esposa de Sa Excel.lencia i ha cregut que aquest fet, aquest sol fet, el faria eixir de la miserable existència…. , constantment posada en qüestió per la mare-consciència de la maman… que el martiritza i el repta per no haver sabut crear una obra….. …..
I el doctor Astrov que, il.luminadament pretén guarir els seus malalts i posar fi a la barbàrie que anorrea l’espai i els boscos i que fet i fet, només sap caure rendit davant la bellesa de Ielena.
I el pobre Teleguin que en la seva bonhomia d’estultícia pretén veure la bondat allà on li han creat desgràcia….. I la criada Marina que a les acaballes de l’obra, com Penelope, amb Teleguin van teixint i desteixint la troca de la mateixa vida, ara caiguda en desgràcia……
I sí, poder conviure en aquest petit espai de vida que en Jordi ha sabut crear a l’escenari , ens ha fet reflexionar sobre les nostres vides massa planeres i ens ha endinsat en la pròpia vida, teixida d’encontres i desencontres, i intentar cercar l’excelsa bellesa que sempre va de bracet amb les misèries més pregones de l’existència humana.
De ben segur que Vània ens ha fet una mica més bons….
I que els saberuts ens perdonin per fer servir aquests paraules que, de tan senzilles, a ells, els saberuts, els poden fer riure….
A nosaltres ens han fet viure…..
