SERRALLONGA

Lentament, amb un xup xup que fa bones les menges fetes al foc plaent de l’amor i que les fa ben acabades…. Es així que l’obra de teatre Miralls Tèrbols va creixent…. ja es besllumen les vores, ja se li va veient l’entrellat d’aquesta gran obra, que, peça a peça, en Jordi Pons ha sabut (com sempre) anar pouant d’una obra literària i fer-ne  una obra teatral..
De primer  la llegeix, després l’estima, més endavant l’esbudella per treure-hi el goig d’una obra ben travada. Sempre és igual que l’original i sempre és diferent. Qui hagi llegit el llibre i vingui a veure l’obra, veurà que els miralls d’en Ferran de Pol, van cedint a la paràbola del fill pròdig… Però ben bé no: El fill pródig de la nostra fe religiosa, de la nostra infantesa copsada als entrenyables Pastorets,  no te res a veure amb aquest fill pròdig de Miralls Tèrbols:
Aquell,  era el retorn a la llar,  després d’haver entrellucat que el món és tallat d’un patró que no és el que nosaltres pensàvem i, tot amb tot, encara ens abelleix més retornar al pare per tal que, amb submissió,  tornem  amb un intent de recomençar allò que un dia es va trencar….. L’amor incondicional que ens fa retornar a l’inici, encara que pel camí haguem perdut una part de la nostra dignitat.
Però a l’obra d’En Jordi no es primfila aquest neguit, es fila un neguit més pregon, més explícit, menys sentimental. El fill no retorna de forma incondicional a devora del pare… el fill retorna, sí, però amb condicions, sense llibertat, per acabar no retrobant el pare, sinó que fitant al mar, potser al lluny retrobarà el seu propi jo, com un gran mirall que retorna la imatge tèrbola……
En fi, talment, com el mateix Ferran va deixar entreveure, a la dedicatòria del recull de contes  Tríptic.:

                       Al meu pare,
                          JOSEP,
             fill de Jaume i Dolors,
fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel,
        creient de l’Espanya Gran,
     amic de Registradors i Notaris,
      i que hauria passat per tot
      -fins per veure’m escriure-
  amb que jo hagués estat notari.
                     Ho sento.
    Però sempre el vaig estimar,
i l’estimaré encara, fins que ens reunim,
             a les Ombres,
on, finalment d’acord, ja no discutirem.

                   Dedicatòria d’en Ferran de Pol a Tríptic)

De ben segur que l’Enric, el protagonista de Miralls Tèrbols, també, algun dia, es retrobarà amb la part d’ell mateix : (el seu propi pare). Ell serà el mirall que el farà veure el seu propi jo… potser, algun dia, quan la feina afluixi….
Talment com la vida mateixa…..

I si voleu veure algunes fotografies, preses depressa i corrents als assajos, podeu clicar aquí.

I avui us poso una foto de les dependències de Radio Arenys, on cada dimecres, de cada dimecres, a les hores primerenques, explico la contalla consuetudinària. Fa de molt bon anar a radio Arenys. Bon dia, en Joan emmurriat, sempre et torna el bon dia. Mira que és bon noi, però la rialla no va ser el millor regal que li va fer la naturalesa, però la bonhomia si que li va regalar, i l’Olga, atenta com sempre, fem petar la xerrada per mentre i tant arriben els qui ens han d’obrir els micros i connectar la gravadora… I tots, el director, en Josep Maria Cano, i l’Elena … i  tots de qui  sempre m’he sentit molt ben acollit…
I avui us enllaço una contalla de “preufetaires” o sigui que va a segar a preu fet i que no te ni un caleró… manera, fer tractes amb un Sant per tal que, jugant, jugant …… li pugui esquilar la soldada….
I si voleu, podeu clicar aquí o  al dessota per escoltar la contalla del Pla d’ Urgell.

I avui permeteu-me que us expliqui una petita joia. En Lluís Ferran de Pol, tothom sap, que era un gran contista. Però els seus contes han restat mig amagats davant la seva potent literatura.
Jo recordo, des de molt jove, quan vaig entrar a Vida Parroquial, la revista d’Arenys de Mar, en Lluís tenia una secció fixa: ” El racó  de la mainada”: Una joia. A cada número,  en Lluís espigolava contes d’altri, rondalles, embarbussaments, rodolins…. em definitiva una pàgina èpica per a la mainada que algun dia haurem de recuperar.
Però ell tenia una dèria: explicar contalles per a tots, els adults i infants  (el centaure i el cavaller, Abans de l’Alba i d’altres..) 
Però potser el més desconegut és aquest “Entre tots ho farem tot” i dins del mateix hi ha aquesta contalla màgica sobre el pessebre vivent: un pessebre vivent fet al Mareny, la seva terra, on el gos es un xai, el bou és un petit vedellet, i el nen Jesús és el cosinet……
I ja teniu el pessebre vivent la nit de nadal…
Apali! si voleu, podeu escoltar-lo clicant aquí o al dessota.
En definitiva, amb ell us desitjo UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!!!

I  si us abelleix, podeu llegir la presentació que vaig fer a petició d’en Joan Pera, el desembre de 2006 al teatre Principal d’Arenys de Mar.

“Bona nit i bona hora i Bon Nadal quan sigui hora.

BON NADAL!!

Ai, aire d’aquesta nit

Quina sentida de rosa

Hi ha en l’aire gelat que es posa

Sobre el pols esfereït?.

I no, no sóc en Joan Pera, sóc en Ramon Verdaguer i Pous.

 Ramon perquè és sant ferreny de la terra ferma. Sant no nat, no nascut, però si ho hagués estat, hauria nascut a secà.

Verdaguer, què voleu, de la plana de Vic. I el nom no és perquè si, Verdaguer ve de verdejar, i per tant, no puc pas dir que marinegi.

I Pous, més de terra ferma encara, de Setcases i del Sud de França. O sigui  de l’interior de l’interior.

Amb aquests antecedents, per força, el rabadà que us parla havia de néixer terra endins…

Mireu: Mal m’està el dir-ho però sóc un arenyenc vingut de fora. Sóc un arenyenc de Sant Andreu de Llavaneres.

I ai las, què  voleu, quan un ve de fora, et pot agradar la terra promesa, o et pot desplaure d’allò més. Però jo, en les meves etapes primerenques, vaig pujar pel fondo del cementiri, sí,  pel Turó de la Pietat i al arribar al cimbell, allà on uns quants arenyencs a redós de la ingent vegetació d’aleshores el 3 de maig de 1599 van fundar Arenys de Mar, jo vaig descobrir, un matí de tardor que als meus peus hi havia una joia, una joia dins una clovella. Blanca com la neu, blava com el cel i el mar, entre mig de dos turons, el d’en Palom i el de la Pietat i jo, petit rabadà vingut de Llavaneres, em vaig enamorar d’ella. Ah! I en aquell instant el dia es deixondia i apareixia, per l’horitzó, la primera llum del dia que reflectia al port, com una pintura d’En Monet. Què voleu, les noies si son boniques enamoren més depressa.

Però mireu que és cas, ja pot ser bonica la noia, que si no  t`ofereix res més ja pots cridar ja, que si l’ase no vol beure, l’amor, aquella estimació esbojarrada del principi es torna cendra, foc d’encenalls, es torna no res, i per això, potser els primers anys vaig veure com la tenia al costat i no em deia res….

Però quan ja la començo a conèixer i amb ella conec  les persones, començo a conèixer el tarannà de la vila, me n’adono de dues coses: Mireu, què voleu que us digui, jo vinc de Llavaneres, i Llavaneres, que te moltes i moltes virtuts, la virtut de la parla ufanosa no era pas la que l’abellia més. Allà parlàvem com calia fer-ho: Escolta tu dallonses, vine cap aquí, agafa el daixonses, que farem allò  i anirem cap allà.

I ja està, perquè esmerçar més paraules que les estrictament necessàries per fer entendre una acció?.

Però aquí a Sinera,  no. Aquí m’adono que parlen un altre llenguatge. Conec a la Xon, qui avui és la meva dona, i ai las, com parla, com explica les coses, com les raona, les matisa, les abelleix amb paraules gràfiques… I com saben explicar coses, com parlen, amb claredat, amb prudència i amb riquesa, cada paraula te un sentit i un sentit per cada paraula. I és llavors que entro a Vida Parroquial, i allà ja era cosa de no dir. Com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler,  d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent,  d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per Mn Martí Amagat ….. i no m‘en vull deixar cap. Allà vaig trobar la universitat. I un  que no venia a les reunions, però era el mestre  havia pontificat: ”però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa….”

Ep, la xicota, a més a més de ser bonica, sabia parlar, sabia trobar el seny just per expressar sentiments….

Jo, d’amagat, em vaig prometre que, quan seria gran volia deixar de ser rabadà i entrar al clos dels pastors del pessebre, o sigui, que coi!, volia ser arenyenc. Però mireu, encara em sento rabadà d’amagat del pessebre…

I a més a més, de saber parlar, sabien obrar, i amb tremp i altruisme, n’hi havia que perdien hores i les esmerçaven pels altres, es podien haver fet rics, es constituïren amb la millor promotora de pisos socials, Vivendes Santa Maria, un exemple de treball pels altres, En Josep Montmany, En Marià Salmeron, l’Antoni Doy, l’Andreu Bertran, en Frederic Quintana i en Joan Enric Garcia, ajudats per la Paquita Nicolau i presidits pels Mossens de Torn, Mossen Comas, Mn Xutglà i Mn. Martí. Quina gent…!

I les festes, què voleu que us en digui, Descobreixo que, per tenir, fins i tot tenen les festes pròpies. La fumadora (bé aquesta la tenim un xic tocadeta, els temps no li son propicis) i la batzarria i enjòlit, quina gatzara sentir els picarols de l’alegria guaridora de les almorratxes  de Sant Roc, i el cerimonial de la Dansa, i la comunió de les Completes, i el Sant patrici que només el tenim a Arenys, pel nostre acolliment, i la bandereta signe antic de la nostra independència, i la crema de la bota per Sant Marçal, i la nit de  naps i cols i…

I ja, per acabar-ho de farcir. M’adono que a més a més de tot el que us he explicat, aquella Sinera  que vaig trobar fa molts anys, te ànima. I quina ànima!! l’ànima és diu Joan Pera i Serra, I com en sap aquest actor de mostrar-nos l’ànima del poble, saber fer viure les passions, els sentiments, l’amor, l’odi…. ell, corifeu d’aquest estol de gent del teatre, que ens apropen els clàssics,…. i amb ell  tota la gent del teatre: La mà mestre d’en Jordi Pons… com saben transmetre, no només les paraules, sinó els sentiments, les sensacions, el seny, la rauxa , la bondat, bonhomia, en definitiva l’ànima en estat més pur……

Penso que algun dia, podré demanar, sense que se n’adonin massa els arenyencs que jo també vull ser un d’ells. Ep, però tot això no serà pas per sentir-nos cofois, d’un cofoisme anorreador, ni per esmerçar hores en disputes eixorques de si son naps o cols, “pitus” o flautes, raves o xirivies…. sinó que ens ha d’afermar aquest sentiment d’orgull de pertinença a banda armada. On les armes siguin les paraules, el seny (una mica de rauxa tampoc fa mal, eh!), la raó, el diàleg, la bonhomia ……

I tot amb tot:

Procurem ser una mica criatures,

amorosint el baladreig raspós

i criem Glòria a Deu a les altures

amb aquell to que ho deien els pastors

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla

i  l’orgull de la nostra soledat

almenys aquesta nit fem el possible

per ser homes de bona voluntat.

I ara, tots nosaltres, rabadans i pastors, al darrera la cleda del pessebre, farem un silenci respectuós perquè sorgeixi la màgia del Poema de Nadal i us vull demanar un petit i darrer favor, escolteu i pareu esment: Arenys és integrador, avui podeu sentir els sons d’Arenys, però també de Llavaneres, de Santa Coloma de Queralt, de Setcases, de Vilanova i la Geltrú, de Sant Vicenç de Montalt, fins i tot alguna llapissada de Bèlgica….

Atents i a gaudir de l’ànima del Nadal…..  “

La meva àvia era una  dona molt assenyada i d’una cultura bàsica important. Sàvia i profunda… amb paraules planeres i conceptes ben aclarits i fonamentats en la cultura popular… allò que alguns en diuen que no és cultura, sinó intuició. I jo us dic que no, que era una persona sàvia… i va ser  ella que em va ensenyar que en aquesta vida s’ha de badar molt…. per no badar gens….
I ja heu anat veient en algunes entrades en aquest bloc, que als llocs on vaig m’agrada badar, poder entrellucar petits detalls que, de no badar, ens passarien ben desapercebuts…. I si fem això, a Madrid, podreu trobar ampolles de Calisay al Barrio de las Letras, on hi ha el restaurant més antic del mon (això diuen ells) o unes fruites ben parades en qualsevulla mercat… o una frase escadussera… o unes paraules ben girades al terra per fer veure on vivien els autors (enemistats tots ells)… que si en Quevedo no podia veure a n’en Lope de Vega… que si en Cervantes estava enemistat, amb….  I també podeu veure el café Fornos i el que avui és l’hotel Regina que, en el seu dia, va ser també un café de tertúlies incabables, fins a les petites de la matinada….
I passejant i badant i badant i passejant, podeu fins i tot, com heu vist, trobar una ampolla de Calisay… això si, molt moderna… no de les que ens agraden als arenyencs de pro…… però val més trobar una ampolla de Calisay, encara que no sigui de les d’En Magín Mollfulleda!!
I així, de petit detall en petit detall, podeu gaudir d’unes passejades prou plaents per barris cèntrics però també pels barris ben amagadets…. els petits canvis son poderosos!!!!
Si voleu, feu una passejada per les coses petites de Madrid.

Si aneu a qualsevulla lloc, de qualsevulla país del món, de primer, mireu si mestre Pla en diu alguna cosa.
Si trobeu que només en diu quatre paraules, és igual…. endueu-vos el llibre i si teniu un moment a qualque cafeteria, de qualsevol lloc… i en el meu cas és de Madrid (si és dels verals dels austries, millor) obriu el llibre i repasseu les paraules de Pla. En el cas de Madrid en teniu moltes de pàgines de Pla de Madrid, però aquestes que us transcriuré son de Primera Volada, (pagines 636 i 637).
Encara que escrites ja fa anys, sempre, sempre,  hi trobes la paraula justa adequada, correcte, sonora, precisa, lluminosa i el concepte…. sempre és viu.  Mireu sinó:

“Després, la Puerta del Sol és un símbol. A la voravia del Ministerio de Governació hi ha un roc, una llamborda de granit -una fita. Aquesta fita -que de vegades contemplo- te un valor simbólic. Hi ha qui creu que representa el centre geogràfic de la Península…. Totes les carreteres surten d’aquesta llamborda i per tant la pedra representa el quilòmetre 0 dels radis de la roda del país…. És gairebé segur, doncs,  que el roc és d’inspiració francesa, que simbolitza el sentit d’unitat política i administrativa. …. No, la pedra de la Puerta del Sol és molt més important: té un simbolisme transcendent. Es un programa, un desideratum, un axioma. Es  la concreció de les idees de la monarquia absoluta unitària francesa. Aquesta pedra ho explica gairebé tot. Es la pedra angular de Madrid i la clau de volta de la cúpula de la península.
Per a un observador frívol, la Puerta del Solserà sempre un lloc ple d’amenitat, una concentració d’humanitat densa. Aquesta pedra, no se la mira gairbé ningú. El nombre de persones que en coneixen l’existència és escassíssim. El seu valor simbólic i real és però, grandíssim.

I potser algú encara  no ha capit que en Llach ja ens advertia que tots estem lligats a l’estaca… No, volia dir al centralisme, i com que els d’allà son així, apa, ben visible el símbol del lloc on ells volen que en surtin totes les coses.
Més clar l’aigua…. fins que no canviem els girs dels quilometres….. malament rai !.

Una contalla amb un cert regust agre.
De com,  es pot descobrir, sense massa treball, quan hom ha actuat malament, en front dels altres i en front  de la seva pròpia consciència.
Estem tranquils davant dels fets que sabem que, mai dels mais, poden saber els altres.
Son nostres, dins la nostra maldat, els guardem en el lloc més pregon de la nostra ànima…
Però ai las! que un petit fet, sense cap importància, sense que n’hi donem ni poca ni molta, d’importància, ens fa cometre l’error de comentar a altri  el nostre secret més ben guardat.
I ai! la consciència és el nostre millor aliat.
Quan anem a dormir hem de practicar l’exercici del mirall… quan ens rentem les dents, preguntem-li a  qui tenim al davant, al mirall, si som qui volem ser, qui pensem ser i qui volem semblar que volem ser….
I si no ho fem així, un lleuger raig de sol… simple, senzill…. ens descobreix la nostra maldat enfront de nosaltres i dels altres.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o a l’enllaç de sota…

L’Ibañez Escofet, va batejar el llibre on explicava les seva vida de gran periodista: La memòria és un gran cementiri.
Vaig en camí d’anar retrobant part de la meva memòria al cementiri.
Avui rebo la notícia de la mort de l’Enric Barbat.
Els records, que mai tenen ni edat ni sexe, m’han fuetejat i m’han dut al cine de Llavaneres (el cine d’En Victu) , als anys 64 o 65 quan, amb en Joan Ramon Colomines i alguns altres,  varem començar a programar unes matinals de cançó catalana. Després de la primera en varen venir algunes altres, amb en Serrat, en Guillem d’Efak  i altres…. però la primera la recordo molt bé, massa bé. Havíem convidat els Setze Jutges… jo, creient-me un mil-homes,  era un marrec que començava a entrellucar el món des de Llavaneres…. Llavaneres però, era massa lluny del món. A Llavaneres, però,  per sort, els estiuejants no tots eren el “gobernador civil” i el “gobierno Militar” i en Porcioles i en Muñoz Grandes……… també teniem el Dr. Colomines, que portava en Triadú, en Claudi Martí, en Passola, i amb ell la seva filla Isona. I també les germanes Rueda,  l’Eulàlia entre elles, la Montse Guixé…. i molts i molts d’altres… i aquest pòsit ens permetia poder entrellucar el que es començava fer al país… i amb el país la cançó… i amb tots ells,  varem fer el primer recital de cançó…
Matí encalmat, jo, molt neguitós, havíem convingut que presentaria el recital … cercant informació de qui eren els components dels jutges… surten  tots a l’escenari: En Quico, la Maria Amèlia Pedrerol, en Delfí Abella, l’Espinàs i un de desvergonyit: L’Enric Barbat... va cantar “el gamberret” …. I jo, petit pagerol de poble, copsava, bevent a glops, que la ironia, l’humor, era tan sa, com les cançons emblemàtiques d’en Raimon.
I ells, em van anar confegint un pòsit que sempre l’he portat amb mi. I ara, la dama endolada amb la dalla esmolada, em va prenent,  a sacsejades,  part de la meva motxilla.
Epour si muove!!
Ita Diis placuit!!!!

Si voleu, podeu escoltar el gamberret:

Avui, una d’ànimes en pena:
Què li passa a un capellà quan diu la darrera missa sense el preceptiu escolanet.
Si ja se que avui això sorprèn, però en aquell temps, en que de la palla en feien fems, passàven aquestes coses i moltes més…
Un pobre capellanet es troba sense escolà per ajudar missa. Valora si és millor suspendre la missa o bé dir la missa sense escolà. Ell escull dir la missa sense l’escolanet.
Però, fillets de Déu, acabada la missa, el criden des del cel, i el pobre capellanet mor de cop, d’un mal fat del destí.
I ja la tenim armada…
Al cel, tot i que tenia una fulla de serveis impecable, no el deixen entrar perquè no ha tingut escolanet a la darrera missa.
Penitència: Baixar a la terra i dir una missa amb escolà.
Problema: Si va al seu poble, ningú el voldrà ajudar car saben que és mort i s’esglaiaran en veure’l
I si va a un altre indret no en voldran saber res.
Manera:
Vagarejar de nits per la seva església fins que…..
Si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o al dessota.

La meva avia, de les frases fetes que deia, n’hi havia una que em cridava sempre l’atenció: 

– Jo no em vull morir fins que no vegi la setmana dels tres dijous….

Si,  ja se que en aquella época tots fèiem la cantarella de : “hay tres jueves que relucen mas que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i el dia de la Ascensión… “
Però no, ella volia veure la setmana dels tres dijous abans de morir… Pobre iaia Tereseta,  es va morir abans que, alguns espavilats,  ens col.loquessin una setmana de tres dijous entre cap i coll!.
Apa! jo ja se que la iaia, des del cel deu xalar de valent veient com ens trobem en aquest desficaci: avui dilluns, demà dijous, demà passat  dimecres, l’altre dijous…. i així fins a tres.
Ondia  Manela!! cosas veredes Sancho.
Ah! i sembla que la frase ve d’antic…
Rabelais en la seva obra Pantagruel donava una pista (un xic faceciosa i envitricollada….):

“”… Aquell any van ser descobertes les calendes en els breviaris dels grecs. Al mes de març no li va tocar res de la Quaresma, i el mig agost va caure en el mes de maig. El mes d’octubre, em sembla, o potser el de setembre (ho dic per no equivocar-me, perquè me’n vull guardar amb molta cura), va haver-hi aquella setmana, tan celebrada en els annals, que és anomenada la setmana dels tres dijous, perquè va haver-n’hi tres, a causa dels irregulars bissextils i perquè el sol va trontollar una mica cap a mà esquerra, la lluna va variar de curs més de cinc canes…””

Tot plegat, la frase només expressa allò que mai, cap èsser mortal, podrà veure complert. Com voleu un setmana de tres dijous… vinga, home, vinga!! ….
Però viure en un indret en el que et manen els altres, ja solen passar aquestes coses!!

Mestre Pla. Cal rellegir-lo sempre, per la descripció, el vocabulari i la sabiduria que desprenen els seus escrits és bo tenir-lo sempre a mà.
Avui he pescat aquesta troballa:

“Al castell de la Mota, que històricament és tan important, hi hem trobat el cicerone més extravagant i anticiceronesc que respira l’aire de la terra. En veure’ns pujar la costa del castell ens ha esperat davant de l’ex-pont llevadís amb l’americana cordada, mirant distretament el cel. Quan ens ha tingut a la vora, s’ha acostat i ens ha dit amb una gran cordialitat.
– Com estan aquests senyors? ¿La família, sense novetat?…
Creixells que ve d’Alemanya, país de coses perfectes i naturalment, de cicerones perfectes…..“

I aquest passatge m’ha recordat un viatge que varem fer, amb la familia,  a Munich. Ens havien recomanat que no ens podíem perdre la visita a l’Allianz Arena, el camp de futbol del Bayern Munich. I cap allí, amb metro…. fem el camí, captem la immensitat i bellesa de l’estadi. Entrem, no dominem l’alemany… és més,  no entenem ni les beceroles… de cop ens trobem en una visita guiada, encapçalada per un cicerone jovenàs, no més de 35 anys… Tot amb alemany… I us puc ben assegurar que vaig xalar de valent, sense entendre ni un borrall del que explicava…
-Però quin cicerone!!
La tonalitat d’una veu aguda, que es tornava greu quan havia de fer una facècia. Un somriure de gat mesquer, precedia una gran riallada, que tu ja sabies que faria,  pel posat de la mueca del seu rostre. Una posta en escena espectacular… Fins i tot ens va fer cridar l’himne del Barça per veure com retrunyia el crit a tot l’estadi.
Mireu, en això de comunicar, de vegades no valen només les paraules. Si hom domina l’art de la comunicació, pel to, per la compostura, per les rialles, ara mofetes, ara iròniques, ara estèticament boniques….
En acabar però vaig tenir un temor….. Massa segur de si mateix. Massa xarmant davant de l’auditori.
Potser massa perfecte…. massa cregut… massa superior , per damunt del bé i del mal …
Com ara, no trobeu…… Veient a la Merkel m’hi ha fet pensar!!!!

Foto: El gorg negre en la seva esplendor.

Us enllaço l’escrit que vaig fer el dia que varem poder veure en el seu esplendor el Gorg Negre, després d’haver-ho intentat moltíssimes vegades.:

Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l’amo,  enderiat per no trobar l’estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l’estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d’aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.

Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d’aturar el darrer dia. Des d’allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n’en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre…, Quina joia! Quin esclat d’aigua, quina fúria l’embat del torrent! Encisador ! El lloc te l’encanteri de la dona d’aigua, de la goja, de l’esperit ferreny de l’aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d’una pau sens fi…. Fins i tot hem trobat l’ànima del dimoni perduda dins l’aigua en forma de gripau… groc… !.

Ah! i en Xaloc s’ha portat com un “jabato” pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos…. Bravo per ell!!