Fotos de l’acte: generals i la darrera amb la Maria Carme, en Martí Monclús el llibreter i un servidor….
Ah! les boniques fotografies son del marit de la Maria Carme, Albert Puyuelo .
I així vaig fer la presentació del llibre: Més o menys amb aquestes paraules:
Ben trobats:
Després de massa temps, tinc el goig de parlar -presentar un llibre de la Maria Carme. Avui em plau moltíssim tornar-ne a presentar
Ai las! però que, com sempre, farem un viarany que, potser, ens permetrà entrar a les fondalades de la novel.la.
Crec que tots sabeu que sóc d’Arenys de Mar. Bé. No hi he nascut però me’n sento molt d’arenyenc. Encara que haver nascut a Llavaneres també dóna un pes afegit de néixer a la mateixa llum que Ramon Llull.
Però seguim amb Arenys. No us penseu eh! que a Arenys també tenim Far eh!!. Ep! Si fem cas a l’Alcover Moll hi ha dues accepcions:
FAR: Foguera que servia de senyal;
O també:
FAR: Cosa que serveix de guia per a la salvació.
I a Arenys, de fa molt anys que n’hem gaudit d’aquests darrers fars. No cerqueu al vostre magí on es troba el far d’Arenys ….. No n’hi ha, llevat d’un de petitet al port.
Però fixeu-vos que els nostres fars van ser dels segons, dels que serveixen de guia per a la salvació!
A inicis dels inicis a 1577, quan baixaven els d’Arenys de Dalt, o sigui els de Munt…. baixaven amb el matxo, el carro i un petit llagut… paraven a la platja de la rada de llevant, descarregaven el llagut…. i cap endins de la mar…. però ai las!, que se’n van adonar que si anaven mar endins, només podien arribar a tocar ratlla … a l’horitzó…. i si la traspassaven, necessàriament els mancava un punt de referència…. I rumiant van concloure que havien de construir una gran bandera blanca i la van col·locar al turó de la Pietat, on avui hi ha el cementiri de Sinera…. i amb la bandera anaven tranquils a tocar ratlla…. i des d’allà veien la bandereta (petita al lluny) i se sentien salvats…. una bandera blanca plantada al cim del Turó de la Pietat. Blanca, Pura, Immaculada, però servia de guia per a la salvació. O sigui: el nostre particular far: és la Cosa que serveix de guia per a la salvació. Però ai que si perdien la ratlla de l’horitzó… la bandera no servia de res… però aquest giny va fer que sabessin sempre retornar a Arenys.
I a 1599, quan la Universitat es va reunir a la Plaça de Santa Maria, i varen acordar independitzar-se d’Arenys de Munt, van acordar fer una Bandereta, ja no havia ser blanca, sinó que havia de ser amb signes: I aquesta primigènia bandera, es va convertir en una bandereta ben agençada, amb l’aranyoner corresponent, els dos xiprers, la creu del cristianisme i les onades de la mar… I així acordaren que el dia de la Vera Creu el dia 3 de Maig, seria el dia de la nostra independència i el símbol seria aquesta bandereta. I la vàrem col·locar, no ja a la Pietat sinó al cim de l’Església… i des de llavors, any rere any, renovem la bandereta i amb ella la independència dels de dalt…
Però no només això, també aquest far ens ha portat l’expressió de tocar ratlla. I és així que, els arenyencs (i només els arenyencs) no passegem mai dels mais per la nostrada riera, ni ramblegem sinó que …. anem a tocar ratlla … un punt i una expressió que ens venen del mar, o sigui del far….
I diria que avui , el far, encara ens marca el camí… Però amb el temps hem trobat un altre far al cim de la Pietat, allà on onejava la bandera, avui és el Cementiri de Sinera… de ressonàncies Espriuenques, el poeta que també ens ha marcat el camí…
Però no només poèticament, sinó ens ha marcat el camí dels signes de la vida…
Fixeu-vos: al sermó de l’Altíssim que clou l’obra “Primera Història d’Esther” diu…
Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.
Altra volta el Nostre FAR, PERÒ ARA COSSIFICAT…
I aquí és on volia anar:
El mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.
Quina gran eina el MIRAL, L’ESPILL.
Als infantaments en els que assistien les bruixes: Posaven davant de la partera, un mos de pa, una gerra d’aigua i un mirall, que l’infant veiés la seva pròpia lletjor…. i a partir de la primigènia lletjor, l’infant ha d’anar formant la seva vida…. l’ha d’anar fent bona…. I del mirall, els celonins en sabem un niu! Qui ens va lliurar del drac: l’espasa de Vilardell per ma del Sr de Vilardell…. Doncs fou que el drac, que feia la becaina del canonge, va sentir com se li apropava una turba de gent i va sortir del cau, es va encarar al cavaller, que anava abillat amb la cuirassa lluenta i refulgent, i al veure’s tan lleig va tenir un instant de dubte, instant que el cavaller el va occir….
I el retrat de Dorian Gray, on l’Oscar Wilde juga a miralls per dir-nos com el jove Dorian Gray es mira al mirall i el mirall li torna una imatge esbiaixada, no és la real, el seu ànim que vol veure la seva bellesa de la joventut … tot una fal·làcia…. car el mirall li retorna el rostre -la seva part externa- la seva part que pot enganyar. La seva part que pot dominar… però ai las! que arriba el dia en que es planta davant del mirall, i aquest no li retorna una imatge preparada, enganyosa, fútil… sinó que el mirall li retorna la seva pròpia imatge, la de la seva ànima … la imatge diabòlica del mal…
Perquè aquell mirall de la seva ànima que estava contemplant, era un mirall injust. ¿Vanitat? ¿Curiositat? ¿Hipocresia? ¿No hi havia hagut més que això a la seva vida? O hi havia hagut una mica més.
I em permetreu que ara i aquí us confessi que aquest exordi m’ha semblat bé fer-lo per tal de poder donar unes llambregades a l’excels llibre de la Maria Carme:
Es un llibre treballat, pulcre, polit, curós, cru, valent, enginyós, ple d’amor, aneu a saber si també ple d’odi…
Però pel damunt de tot, ple dels signes convertits en miralls que ens van marcant la pauta dels sentiments…
Ai las! que quan el llegeixes vas avançant per una espessa boscúria de senyals… i de vegades potser et trobes perdut… Però en realitat el que fa la Maria Carme es guiar-te pel recte camí… Per guiar-te per l’envitricollat viarany…. fins que vas trobant petits alçaments de llum en la tenebra… que vas trobant petits espais de miralls que et retornen a la llum de la vida…
Cadascú te una part infinitesimal de mirall. Però aquesta part és immensament rica…
De cop i volta, esteu llegint i a la pàgina següent trobes una petit espurna de llum que et marca el viarany dels sentiments dels protagonistes… Una espurna de llum en cursiva…
I crec que avui, aquí, tenim l’exemple més ben girat de les teories del mirall.
Es en el mirall que anem copsant les ànimes dels protagonistes, i com exemple, l’instant que l’August, patriarca de la Nissaga, de bursada diu:
Quina merda ! M’he mort…
Però (mort i tot) es reviscola, rebrega la seva ànima i tanmateix burxa en el seus pensaments
— Quan tu eres petita (pensa el patriarca August) i pujàvem tots dos a dalt de tot de la llanterna, tres-cents seixanta cinc esgraons… mentre la mare l’Antonia i ta germana Tonia ens miraven des de baix …. i tu i jo ens creiem els amos del mon.
I agafant -te per la cintura t’asseia a la barana del far. Les cametes et penjaven alegrement enfora….. Jugàvem…
Però al dessota la teva mare i ta germana….. i vaig intuir el reny de la mare… però també vaig copsar com ta germana la Tonia, amb els ulls feia:
“ Au va… llença-la…..
I potser és aquí on es fixa el calidoscopi de miralls, que permeten anar desllorigant unes vides plenes… misterioses. Feréstegues… punyents…. i potser és aquest l’espill que la Maria Carme ens ha posat al davant per tal que ens endinsem en la bellesa de l’amor, de la ferotgia, de l’odi, de la venjança…
En definitiva… de la gran novel·la que ens ha regalat a mans besades…
Ja veieu que el far…. tanmateix anorreat i ja xaruc, va mostrant-nos, de la ma de la Maria Carme el mirall de la veritat esmicolat en fragments petitíssims, però de la ma de l’autora es fan immensos, bellíssims… punyents…
Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.
Potser per això el Patriarca August li ensenya a la Cinta “Toca ferro, un, dos, tres toca ferro i no et passarà res”
O potser si que et passarà!
La bellesa de la lectura del llibre de la Maria Carme Roca:
El FAR.
I no dono més detalls dels miralls i contra miralls de l’obra…
Les obres com la de la Maria Carme Roca s’han de llegir… els que presentem, hem de llençar l’esquer perquè al lector glateixi per començar ja la novel.la!
Sant Celoni: 22 de febrer de 2019
