TEMPS D'INCERTESES

Vivim en una era d’enganys en la qual el que és banal s’imposa com a imperatiu estètic.
L’esforç es veu com un vici obsolet, passat de moda, com una antigalla dels nostres avis. I la tècnica, columna vertebral de qualsevol art o habilitat, com una pesada càrrega de la qual cal deslliurar-se.
Ja no és necessari aprendre solfeig per triomfar a qualsevol concurs televisiu de música, ni estudiar per dibuixar o modelar, ni instruir-se en tècniques ni escoles pictòriques o escultòriques per envasar, suposadament, les teves pròpies ventositats i vendre-les en llaunes, a preu d’or, a qualsevol exposició. En l’era de la banalització tot és venal, en la doble accepció de vendible i subornable. La banalitat es ven com a marca triomfal.
Hem fomentat un món tan trivial, tan vulgar, tan efímer —i de pensament tan poc crític—, que l’únic que val és la creació d’un hipotètic prestigi transitori d’un sol ús, com un mocador de paper qualsevol, i ens hem dedicat exclusivament a la seva venda temporal. No importa el contingut, sinó el continent. I això no només val per els artistes o els vividors de la teleporqueria. La banalitat s’imposa i serveix per a tots els àmbits de la vida, inclosos els científics, els professionals o els polítics, i s’estén com una epidèmia que ho contamina tot i tothom, i que ens obliga a sobreviure com podem, en aquest miasma d’absoluta futilitat. Hem acabat construint una opinió pública tan feble i volàtil, que en realitat no és res més que un esperit buit, un flatus vocis mancat de contingut.
Ja no es ven l’obra. Es ven la persona. Es ven, al millor postor, el prestigi que se li ha creat artificialment, i es cobra per això. Encara que, tot plegat, només sigui una fal·làcia que molts cops, fins i tot, ronda la indignitat.
La vida no és fàcil, i el poc de sublim que pot tenir, possiblement només consisteix a intentar conquerir l’excel·lència en allò que s’hi fa. Però, lamentablement, avui, fins i tot aquesta bella intenció ja no és res més que una utopia tardoral que gairebé ningú no recorda ni practica.
Per tot això, en aquests temps en què tot es difon de manera global i es replica immediatament i de manera superficial amb un onatge continu de titulars ambigus o tendenciosos, amb una retòrica basada en la repetició de conceptes buits de contingut, que comporten un enfocament de les coses banal, manipulador i viciat d’origen, l’amic Alfons Duran-Pich explica que “els nostres hàbits, les nostres preferències, els nostres secrets, les nostres mentides, es vendran al millor postor. Les tecnologies de la informació i la comunicació (les TIC) ens tindran sota control”. I serem —afegeixo jo— el que ells vulguin, com de fet ja ho som. Mers objectes, simple mercaderia.
I el mateix Alfons encara agrega: “A tot això, afegiu-hi el que vulgueu, però sobretot, penseu. Sé que pensar és dur, però puc assegurar-vos que és una experiència única.” I no us resigneu mai, com diu en Ferran Sáez, a acomodar-vos a viure amb un conjunt articulat d’automatismes que us venen donats i que us alliberen de l’esforç de pensar, perquè pensar és important i és una experiència tan gratificant que, sens dubte, val la pena gaudir-la. Sigueu esperits indòcils i, feu-me cas, el futur és només d’aquells que pensen en el futur.
Ramon Font Terrades
www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!