En els darrers anys, el concepte de “políticament correcte” ha guanyat una gran rellevància en la societat. La voluntat de fomentar la inclusió i el respecte per la diversitat ha portat a l’adopció de pràctiques com l’ús d’un llenguatge no sexista, el reconeixement de la diversitat familiar, la representació equitativa en els mitjans de comunicació o la sensibilització davant l’apropiació cultural, per posar només alguns exemples. D’aquesta manera es pretén garantir la igualtat i el respecte per a tothom, independentment del seu origen, gènere o condició social, entre d’altres conceptes.
No obstant això, tot i aquests avenços que em de saludar amb gaubança, encara hi ha àmbits en què la igualtat sembla no aplicar-se amb la mateixa força. Un exemple clar el trobem en la presentació de molts actes als que assisteixen autoritats polítiques com a públic. És habitual que els discursos d’alguns presentadors —sovint excessivament llargs, redundants i sobrers— comencin amb una efusiva salutació, “teòricament” protocol·lària, que prioritza les autoritats presents, per damunt de qualsevol altra persona assistent. Primer s’esmenta l’alcalde, els consellers, els regidors i tutti quanti. Fins i tot, els càrrecs que han ocupat aquests llocs en el passat, són saludats de manera molt especial, perquè sembla que qui algun un cop ha tingut un càrrec, mereix reverència eterna. Finalment, si queda espai, el presentador s’adreça a la resta d’assistents — aquella gent que ha tingut la santa paciència d’aguantar el “protocol” mentre esperen que comenci allò que realment els interessa—, fent-ho, naturalment, de manera genèrica Aquesta pràctica no només suggereix que existeix una jerarquia en el reconeixement públic, sinó que també demostra una clara discriminació entre els assistents, creant una divisió entre persones de “primera”, “segona” o “tercera” classe.
Aquest “protocol” mal entès, a criteri meu, lluny de fomentar la igualtat, considero que reforça la idea que hi ha individus que mereixen més atenció i consideració que altres, independentment del motiu real de l’acte. Es tracta d’un costum que, en la seva essència, perpetua una cultura de vassallatge cap al poder que hauria d’estar completament desterrada de la nostra societat. L’homenatge (en castellà pleitesia, un mot que considero més encertat) que es rendeix a les autoritats en aquestes situacions, reflecteix una manera de fer en què es considera que la posició política atorga un estatus superior, mentre que el ciutadà corrent queda relegat a un paper secundari, la qual cosa no deixa de ser sorprenent quan les mateixes persones que gaudeixen d’aquest fet distintiu i les que els hi atorguen, solen arengar sobre la igualtat a tort i a dret.
Si realment es vol apostar per una societat basada en el respecte i la igualtat, és necessari replantejar-se aquestes formes de protocol anacrònic i caduc. Tothom que assisteix a un acte públic té la mateixa importància, independentment de la seva posició social o càrrec polític. El reconeixement de les autoritats no hauria de prevaldre sobre la consideració cap a la resta de ciutadans, atès que això únicament reforça dinàmiques de diferenciació i subordinació.
La coherència en l’aplicació dels principis d’igualtat és fonamental per construir una societat més justa. Si es treballa per eliminar desigualtats en l’ús del llenguatge, en la representació cultural i en la publicitat, també caldria revisar les estructures de protocol carrincló i caspós, en les que encara estan instal·lats algunes persones, i que només contribueixen a perpetuar diferències entre ciutadans. Un veritable compromís amb la igualtat implica aplicar-la de manera transversal en tots els aspectes de la vida comunitària, incloent-hi la manera com es reconeix la ciutadania en els esdeveniments públics.
Ramon Font Terrades
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!