TEMPS D'INCERTESES

«Prefereixo censurar que haver d’anar a un funeral» Aquesta frase, pronunciada per la cònsol major del Comú d’Escaldes-Engordany, a Andorra, després de prohibir una exposició d’art contemporani, amb obres del Museu de l’Art Prohibit, propietat de Tatxo Benet —una col·lecció d’obres que han estat censurades, agredides, denunciades o retirades d’exposició per motius polítics, religiosos o morals.—, potser resumeix millor que cap altra la confusió moral del nostre temps. No és una provocació ni una excusa improvisada: és una declaració de principis, una confessió honesta i alhora esfereïdora sobre com la por ha anat redibuixant els límits del que podem —o ens atrevim— a mostrar, a dir, a pensar.

A la mostra hi havia una peça que reproduïa la cèlebre portada que la revista satírica francesa Charlie Hebdo va publicar després l’atac jihadista de 2015 contra la redacció del setmanari. Aquesta obra, en el context de la col·lecció, no era una provocació gratuïta, sinó una denúncia de la censura, un memorial a la llibertat d’expressió violentament silenciada. Però la cònsol, temorosa de possibles represàlies, va demanar que se’n retirés. Quan el comissari s’hi va negar —amb coherència i dignitat—, va optar per clausurar tota l’exposició per motius de “seguretat nacional”

La paradoxa —quasi una ironia— és flagrant. Es va censurar una exposició sobre la censura. Es va anul·lar una reflexió artística sobre els límits de la llibertat per por de traspassar-los. I tot, sota el pretext de preservar la pau, la convivència, fins i tot la vida. Però, ¿quin tipus de pau és la que neix de l’auto supressió del pensament crític? ¿Quina vida es defensa quan es condemna a l’oblit precisament el que ens recorda per què val la pena viure-la lliurement?

La frase de la cònsol no només és paradoxal, és profundament simptomàtica. Denota una societat cada cop més disposada a renunciar a drets fonamentals a canvi d’una il·lusió de seguretat. Un món on la prudència es disfressa de responsabilitat institucional, però en realitat opera com a submissió preventiva. El problema no és només la censura, sinó el fet que ja no s’intenti dissimular: es reivindica amb orgull cívic, com si renunciar a la llibertat fos un gest noble i protector.

Tanmateix, les llibertats no moren d’un cop, sinó a còpia de renúncies menors. Avui és una exposició vetada per por, demà una obra de teatre ajornada, un llibre no publicat, un article no escrit. I, al final, ja no caldran gaires prohibicions: l’autocensura farà la feina. La por haurà guanyat.

Sí, és comprensible tenir por. La violència és real, i ningú vol funerals. Però si acceptem que l’amenaça externa dicti què podem expressar o què podem exposar, aleshores hem traspassat un llindar molt més perillós. Hem normalitzat que sigui l’agressor qui determina el marc del debat. I en aquest marc, la llibertat d’expressió deixa de ser un dret per convertir-se en un privilegi condicionat.

Potser hauríem de recordar que la funció de l’art, com la de la paraula lliure, no és la de tranquil·litzar-nos, sinó la d’inquietar-nos. No és confortar, sinó qüestionar. I, sobretot, resistir. Resistir, també, contra la temptació de callar en nom d’un silenci més segur.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!