Mentre Rajoy inaugurava el parador nacional de Lleida, un fiscal, acompanyat d’efectius de la Benemèrita degudament abillats per la circumstància, trucaven a la porta del Parlament i la Generalitat per demanar informació sobre el diputat Gordó, investigat.
En el discurs del president del Govern d’Espanya no hi va faltar la retòrica habitual en els darrers temps sobre la unitat i el bé que va fer-ho junts, en un món que camina en aquesta direcció privilegiada, cosa que contradiu, ara com ara, la constant creació de nous estats del darrer segle i mig. Qui pot ser Estat no se n’està.
No és el mateix avançar junts en un món interdependent que ha de fer front a grans reptes, que requeriran de decisions globals i de col·laboració estreta, que fer-ho dins del mateix autobús. No imagino Estats com França, Alemanya, Suïssa i Noruega, com a exemples, renunciar a la seva condició d’Estat.
La unitat que imagina el president Rajoy, el Gabinet que li fa els discursos, i la immensa majoria dels polítics espanyols amb comandament no és una unitat que neix, per a molts catalans, del convenciment que és aquesta la millor opció, volguda lliurement acceptada, sinó una unitat que ve de lluny, que no es pot qüestionar, i que no respecta gens ni mica les institucions de Catalunya i els seus dirigents.
Ahir en va haver una prova més, d’aquesta manca de respecte envers les institucions amb voluntat de fer evident la força incontestable de l’Estat. S’havia de fer avinent que la voluntat de caminar junts es referma amb la força que nega el discurs de la unitat volguda, amable, convivencial, respectuosa. Caminar junts sense remei ni alternativa.
La Justícia té el dret i el deure d’investigar si s’han produït fets reprovables, delictes, per part de persones públiques i privades. La Guàrdia Civil té l’obligació de complir les ordres rebudes. No està escrit enlloc que no ho hagin de fer de manera discreta, amb respecte a les institucions, amb finor.
El que es pot demanar, i aconseguir, discretament, amb un ofici o amb una trucada amable, sense mitjans, ni publicitat, ni expressió de voluntat de demostrar qui és qui mana no cal que sigui aconseguit de manera que pot ser valorat com a ofensiu i amb voluntat d’intimidar.
No veurem mai cap entrada amb passamuntanyes al Congrés dels Diputats o a la Moncloa per més que s’investiguin ministres o presidents de Govern. Una raó més que referma molts catalans que paga la pena ser Estat, si es vol que les institucions pròpies siguin respectades.
Els discursos mel·liflus no casen gens bé amb el que es practica. Facta, non verba.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!