Sempre sap greu que una persona mori. S’extingeix una vida. Miguel Blesa va ser l’exemple d’una forma de fer, d’un temps, d’un país. Un home ben connectat.
Sembla que s’ha llevat la vida d’un tret. Havia de patir el que no estava escrit, si així ha estat. No es pot judicar, tampoc ja penalment o civilment davant d’un tribunal.
Aquella forma de fer que Blesa exemplificava s’ha acabat. No vol dir que s’hagin acabat vicis i corrupteles de tota mena que es produeixen en els voltants del poder, sigui polític o econòmic o de qualsevol altre índole, també moral.
Segur, tanmateix, que els qui tinguin temptacions d’actuar indegudament s’ho pensaran abans i qui sap si evitaran de deixar-se anar. Saben que avui la impunitat és menys probable que anys endarrere.
Encara que sembli mentida, estic convençut que la temptació, les temptacions, segueixen existint i n’hi ha que hi cauen de quatre potes. La cobdícia humana, l’estupidesa, l’estultícia pregona segueixen ben vives.
Els qui actuen indegudament, si encara els queda un bri d’humanitat, de consciència, si el fum dels afalacs no els tapa del tot vista i oïda, sempre tenen sobre seu el neguit de saber que n’hi ha que ho saben i que un dia o altre ho sabrà tothom.
Llavors quedaran com el que són. Sense remei.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!