Un dels columnistes més respectats de la premsa anglesa, és Adrian Wooldridge, que cada setmana escriu al setmanari anglès, lliberal per excel·lència, The Economist, sota la signatura Bagehot, al seu torn un brillant periodista del dinou, que va ser també editor del setmanari.
Ara fa un parell de setmanes, en valorar les eleccions angleses, es preguntava si els britànics no podrien haver-ho fet millor en establir els seus lideratges de dreta a esquerra. És com, parafrasejant Churchill, si els partits haguessin presentat el segon equip a la competició: “The second eleven”.
Bagehot sosté que en el passat les elits britàniques enviaven al Parlament els seus millors i més ben dotats exponents, mentre que ara no és el cas. Creu que el problema rau en què aquells han estat substituïts per professionals, quan la política no és una professió veritablement atractiva.
Assenyala que molta gent espera dos tipus de reconeixement: material (diners i seguretat) i psicològic ( satisfacció, valoració i compliment) i els polítics no n’obtenen pas massa, d’aquests reconeixements. Els seus salaris han minvat en relació amb els que reben els que han triat una altra professió, amb la mateixa formació, com ara els que s’han dedicat a la banca, la consultoria, o a les professions relacionades amb la llei.
Per contra, s’han de fer càrrec de gran càrrega de feina, cuidar les circumscripcions per les quals han estat escollits, i si són ministres, han de gestionar departaments complicats, amb el risc de perdre la posició per causa de la poca fortuna electoral o un escàndol personal.
A la vegada, els ciutadans se’ls miren, als polítics, amb una barreja de sospita i menysteniment. Una dada: l’any 1986 un de cada deu ciutadans britànics deien que mai no tindrien confiança en el govern. Avui, la proporció és un de cada tres. L’únic reconeixement que reben és quelcom més o menys difós, nebulós: formar part de la roda, estar a primera fila, mentre es fa la història.
Quina solució veu Bagehot per alentir el declivi? Una possibilitat és respectar més l’edat i experiència en fer la selecció dels qui han de ser parlamentaris. Valorar més els qui han demostrat ser competents, que han triomfat, en altres professions. Una altra, és atreure talent a les institucions i administració.
La situació al Regne Unit no és exactament la mateixa que a Catalunya o a Espanya, però l’anàlisi pot ser profitosa.
Ben cert es coneixen exemples de tota mena. Alguns quadren amb la descripció feta i altres no. N’hi ha, tampoc no massa, que volen fer de la política una professió ben retribuïda per anys i panys, quan no es menjarien un torrat si s’haguessin de guanyar la vida al mercat lliure. Altres excel·lirien en qualsevol professió. N’hi ha que només miren pel seu poble; d’altres, per casa seva.
I no és fàcil girar la truita. Els professionals, alts directius, empresaris de prestigi, que es guanyen bé la vida tenen pocs al·licients per dedicar-se a la política. Els altament formats pocs incentius reben per deixar carreres de prestigi per passar-se quatre anys fent de parlamentari, per exemple, més si s’ha de seure en els rengles de l’oposició.
Sempre queda l’incentiu de poder impulsar polítiques públiques que ajuden a fer un canvi positiu a la societat. Però els llocs en què s’aprecia que aquest fet és possible i es produeix no són massa i acostumen a estar ocupats…o molt sol·licitats pels qui reclamen els seus drets subjectius després d’haver servit “el projecte” durant uns quants anys, de vegades des de la seva joventut.
No és un problema fàcil de resoldre, malgrat que tothom està d’acord en què la cosa pública, la gestió del que és de tots, hauria d’estar servit per persones d’alt nivell, amb coneixements rellevants, actituds adients, capacitat de patiment, amb honradesa a prova de bombes i que n’esperin ben poca cosa.
Aquesta només és una reflexió apressada, però molt em sembla que convindria que tots plegats hi prestéssim més atenció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!