És ben cert que la política catalana entra en territori ignot i sense mapa predibuixat, com correspon. Aquest fet és conseqüència d’unes circumstàncies precises.
Principalment, per la impossibilitat, constatada durant més d’un quinquenni, d’arribar a cap mena d’entesa amb l’Estat. No va ser possible que entre l’administració de l’Estat, el govern Rajoy, i la Generalitat, governs Mas i Puigdemont, es pactés un nou marc fiscal i tampoc no ho ha estat un referèndum.
Des del meu punt de vista, té més responsabilitat en la manca d’entesa el govern Rajoy perquè té més poder. No paga la pena insistir-hi. L’aigua ja va avall i no passarà per aquell molí.
Malgrat que el territori és ignot i falten mapes, alguna cosa sí que es coneix: l’anomenada llei de la transitorietat, que sembla que serà aprovada abans de l’1 d’octubre. Els qui sostenien que no es podia anar a un referèndum sense saber què vindria després ja no poden al·legar-ho amb tanta vehemència.
A canvi, els convençuts que primer calia que els ciutadans es pronunciessin abans de no fer cap altre pas i que dita llei es podia aprovar passat l’1 d’octubre, sense produir cap prejudici i a la vista del resultat, veuen que la seva tesi no ha triomfat o només ho ha fet a mitges, car la llei no entrarà en vigor si guanya l’opció del no.
Per tant, territori relativament desconegut, amb una brúixola i una lot per anar avançant. El que serà rellevant, decisiu, és que molts i molts ciutadans, alguns centenars de milers, vulguin fer camí, amb l’estació de l’1 d’octubre com a primer pas obligat, determinant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!