Efectes que perduren

Aquests dies he recordat una conversa de mitjans dels anys noranta amb una persona coneguda, amb qui vaig treballar uns anys, propera al president Pujol.

S’havia acordat el desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra i es confiava que, en uns quants anys, la Policia de Catalunya assumiria plenament les funcions pròpies d’un cos policial, seguretat ciutadana, policia administrativa i judicial…en tot el territori de Catalunya. S’esperava que també assumís, un dia o altre, les funcions en matèria de trànsit.

Tots dos consideràvem que era un pas decisiu en matèria de l’autogovern i en la seva representació pública. Quan es viatja pel món, hom sap que arriba a un altre país quan es passa una frontera o quan es veu que els uniformes dels policies han canviat. No costa gens saber quan es passa per França o per Itàlia o per Alemanya: n’hi ha prou amb mirar quina policia t’atura, arribat el cas, i, naturalment, quina llengua parla.

Els fets terroristes d’aquests dies han fet encara més evident, si calia, la importància de les decisions preses ara fa una vintena llarga d’anys. El món ha sabut per boca del màxim comandament de la policia catalana, del conseller d’Interior i del president què havia passat en aquest petit país del món, de la mateixa manera que ho hauria sabut pels responsables de la policia britànica, francesa o alemanya i dels seus caps, en la llengua pròpia de cada país.

En aquests moments, a tocar de l’1 d’octubre, la normalitat amb què les institucions catalanes han abordat els fets succeïts ha pogut suscitar la sobreactuació de l’Estat espanyol en la seva presència a Catalunya, passades unes hores, llargues hores.

Hom diria que calia fer evident que Catalunya és un territori espanyol, no fos cas que es percebés com un país diferent als ulls dels corresponsals de premsa i mandataris estrangers. De pas, es palesa també que no es creuen gens ni mica que la Generalitat és Estat ni que el president Puigdemont ostenta la seva representació a Catalunya.

Hores d’ara, a Europa i al món ja se sap què és Catalunya. Res no podrà fer canviar aquest fet. Un país que sap perfectament ocupar-se dels seus propis assumptes, fins i tot els més complicats de gestionar.

El fet que hagi país i institucions pròpies ha de donar confiança als qui hi viuen, que no poden dubtar de la seva capacitat per afrontar qualsevol repte que es pugui presentar.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *