Tal dia com ahir, a la tarda, centenars de milions de persones tenien posats els ulls a Catalunya. S’inauguraven els Jocs Olímpics de Barcelona, que van marcar una abans i un després en la història de l’olimpisme.
Els Jocs va suposar una injecció d’autoestima per a molts catalans. Van posar la Barcelona, transformada, al món, i també Catalunya. No va ser fàcil perquè els poders de l’Estat no hi van contribuir amb entusiasme.
A partir de 1992, quan viatjàvem i se’ns demanava d’on veníem explicàvem que de Catalunya, el país de Barcelona, Olympic Games. I, com qui diu, ho teníem tot pagat, més encara si ja havíem fet la transferència abans de sortir de casa.
Avui, també hi ha ulls que miren a una nació que vol poder preguntar als seus habitants si vol esdevenir un nou Estat. No pas tants com els que miraven les pantalles de la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Lluís Companys, cal saber-ho.
Prou és més fàcil organitzar uns Jocs, encara que sembli mentida, que posar urnes per preguntar la ciutadania. Arribat el moment, caldrà fer-ho amb la mateixa col·laboració institucional, precisió, elegància, voluntat de convivència, capacitat de buscar acords i sentit de país dels Jocs del 92.
També amb l’ajut decisiu, inestimable, de voluntaris compromesos. Com que ens miraran, abillem-nos per la circumstància i sortim de casa amb un somriure als llavis i una papereta a la mà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!