El gairebé sempre brillant Iceta (no ho dic amb ironia) n’ha pensada una de bona: que una comissió d’experts arregli el que a Madrid es coneix com el problema català.
Es tractaria de tornar al consens del 1978. Buscar una forma d’organització territorial de l’Estat que convingui a tothom o, millor, no desagradi massa a ningú.
La situació de 1978 és irrepetible. La sortida de la dictadura, vista com un problema arreu, permetia cercar fórmules d’entesa amb renúncies (uns renunciaren força més que altres, val a dir) per tal d’encaminar bé la transició democràtica sobre una base constitucional.
Avui l’Estat no veu Catalunya com un problema a resoldre. Creu que els instruments legals construïts “ad hoc” amb el suport indubtable del poder judicial, d’acord amb la legalitat que emana del Parlament espanyol, permeten i permetran fer front al “desafío catalán”. Desafio, no problema.
No perceben que l’Estat estigui en risc. No hi ha necessitat de fer front a cap involució. Cap cop d’Estat no s’espera. Els carrers no bullen, no cal desmuntar un Estat per construir-ne un altre. No, no som al 1978.
Per altra banda, de la mateixa manera que la sortida no és judicial, per més que es cregui des de la Moncloa que pot resoldre el problema, la sortida no serà el resultat de la feina d’uns quants experts.
La sortida, la que sigui, només pot ser política i referendada per la ciutadania, d’una manera o altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!