EUROTOPIA

“Permetre que 100 flors florisquen i que cent escoles de pensament competisquen és la política de promoure el progrés en les arts i de les ciències i d’una cultura socialista florent a la nostra terra”.

Mao Tse-tung

Aquesta consigna de Mao va estar utilitzada durant ‘La Campanya de les Cent Flors’  (també anomenada el Moviment de les Cent Flors) en la qual el líder del Partit Comunista Xinés (PCX) MAO TSE-TUNG, va animar les crítiques i el debat sobre els problemes polítics i econòmics que afligien el país.

Històricament tant la doctrina del confucianisme com la del taoisme havien guanyat una gran prominència, de manera que el naixent socialisme marxista hauria de ser posat a prova davant d’ells.

La primera part de la frase sol ser recordada a Occident a partir de la traducció incorrecta “que mil flors florisquen” i sol ser usada per referir-se als suposats esforços deliberats de desfer-se dels dissidents, després d’haver encoratjat a expressar les seves crítiques cap al règim, abans d’haver procedit a detenir-los i reprimir-los.

Aquesta visió és recolzada per l’autora JUNG CHANG, qui afirma que la campanya va ser en realitat un parany polític, i que Mao primer va procurar que saltessin les veus més crítiques contra el seu nou règim i l’ortodòxia ideològica del PCX, per després procedir a fer-les callar mitjançant una persecució i repressió més o menys selectives. No obstant això, aquesta crítica ha estat desafiada principalment perquè el primer ministre ZHOU ENLAI va exercir un important paper en la campanya.

La repressió que va seguir al fracàs de la campanya va acabar radicalitzant l’ortodòxia ideològica maoista davant eventuals opinions particulars divergents o dissidents.

La Banda dels Quatre és el nom que va rebre un grup d’alts dirigents del Partit Comunista Xinès que van ser expulsats del mateix i posats sota arrest després de la mort de Mao Zedong el 1976, sent declarats culpables de crims i abusos comesos durant la Revolució Cultural i marcant, de fet, el final d’aquesta barreja d’experiment social i lluita de faccions que Mao llancés el 1966 com a part del seu enfrontament amb altres líders com LIU SHAOQI, DENG XIAOPING i PENG ZHEN.

El grup el componien la vídua de Mao, JIANG QING, i tres dels col·laboradors d’aquesta: ZHANG CHUNQIAO, YAO WENYUAN I WANG HONGWEN, els qui havien exercit alts càrrecs en el govern de la Xina durant els últims anys de la vida de Mao. JIANG QING, patrocinada per Mao, el 1966 es va posar al capdavant de l’aparell cultural de l’Estat xinès mentre que els altres tres eren alts dirigents del Partit a Xangai.

Els Joves Guàrdies Rojos  van ser un moviment de masses, compost en la seva major part per estudiants universitaris i d’escoles secundàries a la Xina, que van ser mobilitzats per Mao Zedong entre 1966 i 1967, durant la Revolució Cultural, en contra dels elements elitistes de la societat.
Aquest moviment va ser promogut i manipulat per Mao en una estratègia de reconquesta del poder. Per afavorir el seu desenvolupament, Mao va clausurar escoles secundàries i universitats de 1966 a 1972.

Els guàrdies rojos van ser els autors de terribles excessos, els quals van abastar des de la destrucció sistemàtica del patrimoni fins a la humiliació pública, la tancada a “camps de reeducació” i, en alguns casos, l’execució d’intel·lectuals. Després dels excessos, els Guàrdies rojos van ser perseguits per Mao qui va enviar a l’exili a molts d’ells.

Per a la societat urbana xinesa, van representar un traumatisme que solament va començar a ser superat després de la mort de Mao. Així, diversos ex guàrdies rojos, desencantats de l’actitud de Mao, figuraran entre els primers dissidents xinesos i els més crítics a la llegenda del “Gran Timoner”.

Al contrari de com se sent el nom, els Guàrdies mai van constituir una organització amb lideratge oficial, i van existir només com una eina de les forces fora dels bastidors de l’estat comunista.

Font Wiquipèdia

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!