El racionalisme amb què intente entendre la vida dels altres i donar-los consells quan me’ls demanen, té una desagradable contrapartida: no em servirà de res quan qui necessite els consells siga jo. Fa temps que això no passa, afortunadament ? les coses van bé, i potser la causa principal siga haver entès en cada moment
No només són veïns, estan sols i en tenen ja quasi trenta. A més, ell és del tipus de xic amb qui ella voldria casar-se, i ella la classe de xica a qui ell voldria fo endur-se al llit. Amb punts de partida com aquests, un final feliç resulta quasi inevitable ? però no sabem
Hui he afegit Josep a la meua encara breu llista d?enllaços. El món de l?arquitectura m?és completament aliè, i només interseca tangencialment amb la meua vida en forma de pis prefabricat, i d?hipoteca. Però potser aquesta manca d?experiència directa, de coneixença empírica de l?activitat, de la disciplina (eixa paraula horrible a què recórrec tan sovint),
És un gremi curiós: tots parlen malament de tots, però tots escriuen bé sobre tots. Aquesta possibilitat de desdoblament és exclusiva de periodistes, escriptors, artistes, crítics i gent de la cultura en general ? i vist des de fora, pareix d?eixa classe de drets que un cop adquirits costa molt resistir-se a exercir-los. Deu ser
Vivim sovint amb la por de fer explícites les nostres grans metes, les ambicions que regeixen la nostra vida. Si el món coneguera els nostres somnis, no només es riuria implacablement dels nostres fracassos, sinó que provocaria l?avortament d?eixos projectes encara que foren plausibles, sensats, merescuts. La frustració íntima i silenciosa ens dol, però el
El millor antídot contra l?enveja és aprendre a admirar la gent que estimem. Així podrem entendre que l?èxit i el talent del proïsme no sempre es pesen en l?altre plat de la balança. I que el geni és només el darrer esglaó d?una escala que comença ben a prop de nosaltres.
Aprofitant que l?última nota que vaig penjar parlava sobre els Borja (més aviat, sobre la pel·lícula), afegiré hui dues referències de més valor acadèmic sobre la matèria. Una és l?opinió que podeu trobar ací sobre el film, signada per un especialista en els Borja (sobretot en Calixt III, de qui Miguel Navarro ha escrit una
Després de tota la precaució mostrada per part dels especialistes, i potser una miqueta com a reacció, he de confessar que la pel·lícula sobre els Borja m?ha sorprès favorablement. No tinc un sol argument amb què defendre la versió cinematogràfica de les objeccions que els historiadors poden fer-li: eixa classe de crítica és una tasca
Una curiosa editorial americana m?ha fet un special gift, pel simple fet d?estar subscrit al seu butlletí electrònic de novetats. Aprofitant l?excusa del Halloween, m?ha regalat una lliçó magistral en format mp3 que presenta i analitza la Simfonia Fantàstica de Berlioz, sobretot el seu final, que duu per títol ?Somni d?un sàbat de bruixes? ?
No fa massa setmanes llegia, entre les notes de Xelfer, una espècie de confessió que em resultava familiar. I no només perquè el mateix que ell contava em va passar a mi mateix fa uns pocs anys, sinó perquè crec que li ocorre a molta gent d?una certa franja d?edat quan ve a viure de
Una nit de les meues vacances recents, fent zapping després de sopar, vaig topar accidentalment amb l’inici del capítol d’una sèrie que no havia vist mai, però de la qual havia sentit parlar a tot el món. "Algun secret tindrà, per a aconseguir tant d’èxit", em vaig preguntar, encuriosit. Quatre capítols consecutius més tard, a
A mi, amb el cafè, em passa igual com a les mal casades, amb els homes: amb un només ens adormim, però amb dos ja anem de cul, i tot s?accelera incontroladament. No és fàcil trobar un terme mig: existeix, certament, en l?esfera de l?aritmètica pura, però no sap materialitzar-se en carn, o en cafeïna.
Ahir, en llegir una anècdota curiosa al bloc d?Àngel Canet sobre uns alumnes de Batxillerat de Gandia que no sabien què era (i és, encara!) un abat, vaig fer un comentari sobre la importància de reservar un lloc, en l?ensenyament secundari, per a l?estudi i la comprensió del fet religiós (en general, però potser fent
Ja sabia jo, des del dilluns, que esta seria una setmana difícil a l?oficina. Acabe de protagonitzar un combat quixotesc contra la màquina de cafè per a que em tornara el canvi: ?Dóna?m dos cèntims, mala pècora! Torna?m! Torna?m!? M?he queixat als meus companys (que no tenien culpa de res, els pobres), i m?han confirmat
La nota que vaig penjar ahir era només una forma un tant críptica (i involuntàriament sexista, potser) d?expressar una visió negativa de la vida política que, sense ser nova, mai havia assumit tan radicalment com aquests darrers mesos. No sempre ha estat així, i tan important és recordar ara com ho percebia fa uns pocs