Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni
ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple
copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia
del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja
fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la
primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m?ha vingut al cap penjar ací mig de
memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir
llegint-lo, aprofitant que el Llibre dels exilis de Juli Capilla es presenta
demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.
Confesse que el primer contacte amb el poemari
em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però
també perquè potser les meues mans s?han fet delicadíssimes després d?anys
d?untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això,
l?amic que em va deixar el llibre: que els anys m?han fet cada volta més de
poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que
al mateix temps han esborrat en mi les traces d?una lluita, d?eixa indignació
de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre
és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el
nostre país, i d?aquesta necessitat de persistir lluitant que se m?ha acabat
fent tan innegable com indiferent.
Partint d?aquesta consciència sulfurada hom
pot prendre camins ben distints per a l?acció ? almenys per a l?acció
intel·lectual, si m?admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben
habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i
voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició
identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i
petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines,
articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única
píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista,
desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en
flames ? i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar)
tots els Fusters en pràctiques que s?inventen un país a la seua mesura cada cop
que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de
llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica
però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats
emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats ? i
prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó
veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una
barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que
veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties
? només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada
desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l?acció compromesa més que
les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a
aquesta, ni a cap altra obra. Però l?intent és notable: m?ha emocionat en
ocasions, m?ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m?ha
enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.El poeta parla principalment d?una ciutat,
València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan
aliena com m?ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la
visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la
sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert
no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l?altre, en
l?encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la
fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però
recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del
llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències
a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que
afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la
cultura ? dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m?encén
i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en
segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al
país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els
valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa
falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en
el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m?he sentit més confortable,
he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals
que no en l?àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan
silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s?acosta el temps de
rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga
durant les poques setmanes crucials d?aquesta primavera difícil. Mentrestant,
hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents ? i de
deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen
escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país,
sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ramon, sinó, t’acaba d’engolir l’ona igualment.
M’acaba d’escriure un correu l’amic Peix el següent:
Ja te contaré, que hui he topat amb la “iglesia”. No accepten ni em deixen batejar la meua filla en valencià a Nules.
Salut, i demà ens veiem.
Primus vivere…..
Cordialment.