En el seu article d’aquest diumenge l’admirat Andreu Barnils evocava la cèlebre arenga de Winston Churchill a l’inici de la II Guerra Mundial on prometia a la població la no menys cèlebre combinació de sang suor i llàgrimes. I he de dir que, per aquesta vegada i sense que serveixi de precedent, no estic gens d’acord amb ell (amb l’Andreu, amb el Churchill diria que no ens hauríem posat d’acord pràcticament en res): penso, francament, que és una recepta que no ve gens a tomb. Vull creure que la proclamació de la República ha estat rumiada, planificada i protegida pels nostres líders polítics amb uns nivells de solvència i fermesa a l’alçada de les que ha demostrat la mobilització ciutadana al llarg d’aquests últims deu anys, vitals, brillants i inoblidables.
No em sembla encertat ni tan sols insinuar que s’hagi de preveure, per als pròxims dies o setmanes, un escenari amb episodis comparables a les agressions de l’1-O o a la terrible presa d’ostatges perpetrada en les persones dels Jordis. I encara menys que, si s’arribessin a produir, els haguem d’afrontar amb la mateixa indefensió. Que ens hem de mobilitzar? D’acord. I dissabte passat, a Barcelona, vam tornar a demostrar que no ens calen pas gaire proclames Churchillianes: amb un reclam tan poc èpic com l’hora i el lloc en tenim ben prou. Però una cosa molt diferent seria que, ara que ja sabem com les gasten, se’ns demanés d’exposar-nos sense més ni més a perdre un ull: això no aguanta les exigències de l’ètica més elemental. No confonguem la mobilització amb l’exposició de persones indefenses a la força bruta, ja sigui policial o judicial.
La famosa “revolució dels somriures” ha estat plantejada i executada en uns termes i en un context de confrontació democràtica. Ni sang, ni suor, ni llàgrimes: simplement, la força de la raó. D’una raó neta i respectuosa, que no es vol fonamentada en cap essència sinó que ha demanat de validar-se a les urnes.
S’ha repetit fins a la sacietat que necessitàvem, precisament, carregar-nos de raons “davant la comunitat internacional”. Però si les que ja podem exhibir a hores d’ara encara no són suficients, és que algú ens està prenent el pèl cínica i descaradament. I resignar-se a seguir “sine die” acumulant raons, ara ja en forma de patacades, inhabilitacions, multes i fins i tot presó, seria tan inútil i ridícul com esperar l’adveniment d’aquest estat espanyol dialogant que sembla que alguns sectors dels comuns encara prometen.
Estem parlant de la creació d’un Estat. Això no són els jocs de cucanya de la festa major. Això va de poders polítics i econòmics, de diplomàcia, de tractats i de jurisprudència internacional. I aquest no és el terreny de joc de la gent i les mobilitzacions sinó dels governants. I hem de suposar que el nostre Govern s’ha estat movent en aquesta tessitura. Si, permeteu-me la metàfora, les urnes són a Elna, és a dir, si ho tenen tot “a punt” per controlar la situació interna i abordar l’entrada a l’escenari internacional sense més tribulacions que els últims escarafalls de l’estat espanyol, cap problema. Però si en realitat no fos així i no hi hagués una alternativa prevista, algú pot pensar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, portar la gent a aturar els “piolíns” amb el seu cos podria arreglar un tal desastre? No solucionaria res i, que quedi clar, els polítics o ens haurien de donar unes explicacions molt convincents o no es mereixerien ni que ho provéssim. Si aquest fos el cas, no els ho podríem perdonar mai que s’haguessin exposat ells i ens haguessin exposat a nosaltres i el país sencer amb plantejaments especulatius d’anar a veure si sona la flauta o si el món s’apiada de nosaltres.
En aquest moment, el camí dels somriures i la confrontació democràtica ha exhaurit el seu recorregut. Arribats en aquest punt només hi ha dues opcions: o el Govern i el Parlament estan en condicions proclamar la República d’una manera rotunda, efectiva i segura, o és la guerra (dit sigui en sentit figurat i no pas de conflicte armat, és clar!).
I si és la guerra, s’ha de declarar. Quan més amunt parlava d’ètica em referia a això: no es pot portar la gent a una confrontació de forces fent veure que és una confrontació d’idees. I se’ls ha d’explicar clarament per què lluitem i contra qui lluitem, quin és al pla de batalla i de quines armes i de quina “potència de foc” disposem els uns i els altres.
No vull dir, de cap manera, que el Govern havia de ser infal·lible i totpoderós: només dic que havia d’assumir el seu paper. I cal acceptar que és possible que, tot i comptar amb el suport de la mobilització permanent i amb el continuat aval de la demoscòpia i de les urnes, ni tan sols una actuació impecable del Govern no hagi pogut aconseguir prou reconeixement exterior per a l’exercici que hem fet del nostre inalienable dret a l’autodeterminació. Massa que els hem vist, els oligarques que maneguen les esferes de poder d’aquesta decebedora Europa, justificant altres baixeses igualment inacceptables amb aquella fredor impassible i altiva, quasi soviètica, dels governants que tenen coses més serioses a fer que contemplar les carrincloneries desestabilitzadores dels victimistes de torn. Ara bé, en aquest cas, el Govern hauria de posar totes les cartes sobre la taula i informar-nos exhaustivament de quines gestions ha fet, amb quins països les ha fet -i amb quins poders fàctics-, i amb quines negatives o bloquejos s’ha trobat i d’on han vingut. I a partir d’aquí, junts i units a la lluita. Però, insisteixo, sense subterfugis ni edulcorants. I que cadascú s’hi apunti si vol, sabent exactament a què juguem. La lluita no-violenta no s’ha de confondre amb la mobilització pacífica. La lluita no-violenta implica assumir riscos i pèrdues que els líders han de saber preveure, explicar i minimitzar tant com sigui possible. És un enfoc potent i guanyador, però requereix ser planificat seriosament i amb estratègies ben elaborades, no amb crides més o menys inflamades a la victòria pel sofriment, així, sense més ni més.
En aquest sentit, el primer exemple que se m’acut, a partir de l’exitós assaig del 3-O, és una paralització del país en tota regla, dràstica, amb el govern conduint-la I ELS MOSSOS AL NOSTRE COSTAT I PROTEGINT LA INTEGRITAT FÍSICA DE LA GENT SI FA FALTA, que provoqués repercussions immediates i greus en les economies espanyola i europea. Però insisteixo, el que ens cal no són, sense desmerèixer-les, les idees que puguem aportar els espontanis sinó un plantejament victoriós dissenyat per aquelles persones expertes que, sens dubte, ja estan al servei de les institucions i les entitats.
Sóc conscient que en tot això que he escrit s’hi podria endevinar una rerefons de desconfiança per part meva en el Govern i necessito aclarir que no és pas així. Ben al contrari: tinc una confiança cega i total en Puigdemont, Junqueras i Romeva, en els seus respectius equips i en els partits i grups parlamentaris que els donen suport. No veig cap motiu per pensar altrament. I tinc vàries ampolles de cava apostades a que se n’han sortit i que, efectivament i seguint amb la metàfora d’abans, les urnes ja són a Elna i apareixeran en el moment just que es necessitin. El meu pronòstic és que a final de setmana totes aquestes elucubracions ens semblaran sobreres i que la República naixerà feliçment, culminant la gestació que hem anat portant endavant gràcies a l’ajuda de tothom i, molt especialment, al valor d’aquests nostres líders que, des dels diferents àmbits, s’hi han compromès a fons i amb totes les conseqüències.
Visca Catalunya!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!