Fora pista

Per una mobilització guanyadora

Si bé durant molt de temps ha semblat que els independentistes anàvem sobrats d’empenta i determinació, ara més aviat dóna la impressió que hem entrat en una fase d’un cert desconcert. I si no volem que l’invent se’ns fongui a les mans, no ens podem permetre de perdre gaire pistonades. Que res no és etern i el temps passa de pressa.

En aquest sentit, crec que és urgent que adoptem el principi d‘eficàcia com a criteri general a l’hora de concebre i valorar els nostres estratègies i accions. Per dir-ho com el diccionari, l’eficàcia és la qualitat d’allò que té la virtut de produir l’efecte volgut. I resulta evident que no és possible preveure ni avaluar l’eficàcia d’una cosa si no s’ha definit prèviament quin és aquest efecte volgut, si no s‘han especificat clarament els resultats que es volen obtenir.

Així doncs, la primera pregunta que ens hauríem de fer davant les controvèrsies que està provocant la mobilització del 21D/18 seria: què volem aconseguir? Jo hi veig tres objectius:

1. Que no es trepitgi la nostra dignitat amb provocacions inacceptables i menys si es fan des d’un govern que és qui més responsabilitat hauria de tenir en evitar-les i perseguir-les.
2. Que la mobilització tingui repercussions positives per a la nostra causa més enllà de la pròpia realització de les accions proposades.
3. Que la mobilització no tingui efectes perjudicials per al moviment.

El pas següent és definir els criteris pels quals es podrà avaluar si s’han assolit o no aquests objectius. Proposo els següents:

1. Es preserva la dignitat si:
   1. El rebuig de la provocació queda demostrat de forma explícita, inequívoca, activa i massiva.
   2. No s’accepten subterfugis de cap mena que pretenguin maquillar o relativitzar la provocació.
2. S’obtenen resultats positius si:
   1. Les accions es desenvolupen d’acord amb les plans proposats i les expectatives marcades.
   2. El ressò mediàtic és remarcable i favorable a la nostra posició.
   3. El govern espanyol no pot jactar-se d’haver fet el passeig triomfal entre els vençuts que pretenia.
3. En sortim perjudicats si:
   1. Hi ha algú, dels nostres o dels seus, que pren mal, sigui quina sigui la magnitud o la naturalesa d’aquest mal.
   2. Hi ha una participació fluixa o les accions no s’aconsegueixen realitzar segons el previst.
   3. La imatge recollida pels mitjans és negativa.

I, finalment, tocaria aplicar aquests criteris a l’anàlisi de les propostes i contrapropostes estratègiques que s’estan debatent aquests dies a les xarxes i les tribunes d’opinió.

“S’ha de fer un Tortosa”. No hi estic d’acord:

• Per als provocadors que busquen moguda al carrer, com C’s el dia de Tortosa per exemple, trobar-lo buit és un fracàs. Però si busquen moure’s per Barcelona com Pedro (Sánchez) por su casa, uns carrers tranquils són el seu marc ideal. I la interpretació “Els catalans han entrat en raó” seria incontestable i t’arruïnaria segur els criteris 1.A, 1.B i molt probablement el 2.B.
• En una acció així no és possible valorar la resposta de la gent: com ho saps quanta gent s’ha quedat a casa? En aquest sentit, els criteris 2.A i 3.B no es podrien avaluar i els 1.A i 2.C només es podrien valorar negativament.

“Com que volen que ens mobilitzem perquè hi hagi aldarulls, aquest cop millor que no sortim”. Tampoc ho veig:

• Quan els manifestants són escassos és fàcil que el percentatge d’agitadors sigui alt i que, sense gaire esforç, puguin aconseguir moure aldarulls molt aparatosos. És el que va passar en les manifestacions feixistes de Girona i Terrassa. Però què poden fer uns infiltrats (o uns indepes exaltats, que també n’hi ha) en una mani multitudinària i tranquil·la tipus 11S? Senzillament res: per contrarestar la inèrcia dels qui els aïllen, els filmen i els denuncien haurien de ser molta colla!

La trampa consisteix en fer-nos empassar que la mobilització pot afavorir les garrotades quan és precisament al contrari.

• Si els convocants rebutgen explícitament els comportaments agressius, se’n desmarquen de forma inequívoca i difonen àmpliament la consigna d’aïllar immediatament els qui en tinguin alguna -i de filmar-los i denunciar-los davant dels fuerzas y cuerpos suyos y nuestros-, el tema passa a ser un problema personal dels possibles agitadors.
• Aquest cop els piolins no tenen cap ordre judicial per complir, vull dir que no han de buscar donde estan las putas urnas. I si resulta que han vingut de superherois en missió especial total per vigilar que no els llencin algun roc des d’una multitud de bonifacis que no tenen la més mínima intenció de fer-ho ni l’han tinguda mai, el ridícul serà superlatiu. I la facilitat per oferir-ne un relat que compleixi els criteris 2.B i 2.C, absoluta.

“No us mobilitzeu perquè per impedir un Consell de Ministres us podrien caure 5 anys de presó”. Ah, sí? Doncs gràcies per avisar:

• Encara no he vist cap convocatòria que demani impedir el Consell de Ministres.
• Si es tractés d’anar al lloc on es reuneixen, que encara no ho sé, fer-los un passadís ben ample -perquè puguin passar còmodament mentre gaudeixen dels nostres càntics- seria una divertida manera de complir el criteri 1.A i tots els del punt 2. I a la sortida, acomiadar-los amb un “Passi-ho bé” quedaria de conya. No sé si l’acompanyament lúdico-festiu de senyors ministres també està tipificat al Codi Penal…

Conclusions

És francament estranya aquesta febre sobreprotectora que els ha agafat a alguns ara de cop. No hem demostrat sobradament una capacitat d’autocontrol i d’organització a tota prova? Hi ha algun precedent d’un moviment semblant que ens pugui fer ombra en hores i formes de mani pacífica? Jo crec que devem tenim el rècord mundial absolut.

La meva hipòtesi és que, com que veuen a venir que la violència no hi serà ni en pintura, aposten per desmobilitzar i a veure si, com a premi de consolació, es poden fer almenys la il·lusió que el suflé, aquest cop sí, es comença a desinflar.

I que als qui tenen prou ètica i humanitat per no desitjar-nos una desfeta per violència induïda (?) però que serien partidaris d’aquella tercera via “muy fraternal” que passa per aquests famosos ponts que s’han de refer ara aviat, també els aniria bé que el Gobierno de la seva banda del pont no quedés massa en evidència.

José Luís Ábalos va dir que “Cal valorar si les coses que es fan per un objectiu positiu aconsegueixen aquest resultat” i que “El govern ha de preservar sempre la convivència”. Sembla que Marlaska i algun altre ministre també estarien en aquesta onda.

Com hem d’interpretar que oficialment se’ls desmentís de forma rotunda i immediata i que la reunió es mantingui? Doncs només hi ha una possibilitat: el Gobierno té motius més que fonamentats per pensar que no hi hauria problemes greus. Perquè això que un govern ha d’actuar segons el principi de racionalitat i buscant el bé comú no és un estirabot del Sr. Ábalos, nI és una opinió discutible: és una obligació irrenunciable que estableix la seva pròpia constitució a l’article. 103.1:  “L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret.”

I que un govern es dediqués a buscar brega com un pinxo de barri no s’ajustaria gaire als conceptes de llei i dret, oi? Si hagués estat previsible, ni que fos llunyanament, que la vinguda a Barcelona podria provocar problemes seriosos de qualsevol ordre, la seva obligació era anul·lar el viatge. Es miri com es miri, en cas d’una previsió raonable de problemes greus, només tindria sentit mantenir el viatge si es pogués demostrar que 1) es feia per aconseguir un bé indubtablement més valuós que l’evitació dels possibles danys i 2) que aquest bé només es podia aconseguir venint a Barcelona.

Repeteixo: ells són els primers que saben que no ha de passar res greu. I que si passés en serien els principals responsables, perquè no podrien pas dir que no estaven avisats o que no és cosa seva.

I quant a les convocatòries, com més clares i fàcils de seguir, millor.

Salut i República.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!