UNA EDUCACIÓ FRANCESA?
Llegint l’excel.lent llibre de memòries de l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que porta per títol “Una educació francesa”, m’he preguntat algunes coses. Per exemple, si és millor ser “administrativament” francès o bé això que ens ha tocat…
Un servidor s’ha regalat una mica d’educació francesa, de manera mig autodidacta, i crec que estaria en disposició de fer la comparativa. Però, clar, en el meu cas, això de l’educació francesa és una cosa triada (mentre que l’espanyola és obligada). L’educació (i la cultura) francesa també té els seus problemes (que són semblants als de l’espanyola): prepotència, malestar imperialista, visió curta del món, grans xifres. De literatura i art es podria discutir, però de chanson i de cinema i de teatre no. La cultura catalana, que està ficada allà al mig i és una de les “culpables” de la “malaltia” nacional espanyola (vegeu partit d’ahir a Mestalla) en canvi és poca cosa més que un granet de sorra a la sabata, res, per a la francesa. Però Bezsonoff, que només és tres o quatre anys més gran que jo, també em demostra una cosa: el fet generacional marca. Tots hem jugat al Monopoly, al Risk i a les cartes de famílies del món. Tots hem vist pel.lícules americanes de ciència ficció. Tots hem menjat pa amb xocolata. Tots hem tingut un garatge de joguina amb ascensor. I hem jugat a bales i hem fet el ximple a escola. I hem tingut algun oncle amb un dos cavalls. Amb el benentès -que diria el conseller Nadal a Polònia- que jo sóc i em considero català (o europeu de cultura catalana) i no veig per què hauria de triar res més, cap altra cultura, cap altra identitat. Agafar, aprendre, mirar, escoltar, gaudir d’aquí, d’allà i de més enllà: això és el que ens convé. Ara, tenir “personatges” com el Joan-Daniel Bezsonoff a la literatura i la cultura catalanes, no fan més que eixamplar-nos l’horitzó. I així, no tots els escriptors en català nascuts als seixanta han tingut el joc del Monopoly de la ciutat de Barcelona, alguns l’han tingut de París…Passeig de Gràcia, Rue de la Paix, Champs Elisées, Via Augusta, Rambles, Boulevard Saint Michel, etc…
…jo llegia la paraula França: surt en algunes rondaies. D’estudiant vaig llegir Camins de França, de Joan Puig, i ja de major hi vaig sovint, i França m’ha servit per a eixamplar la mirada, per a posar en ordre la mirada (perquè he de comparar per força amb allò que conec), i em suscita preguntes: ¿per què hi ha jardins en les petites ciutats i aquí no?, ¿per què l’Església no hi té res a dir i aquí comanda?, ¿per què quasi sempre serveixen un el cafè amb una galeta?, ¿per què…?. ¡Ah la punyetera identitat: no tenc enveja dels altres, ja som major: haguéssim pogut obrir un poc més les portes a la invasió, almenys la cultural, fa dos-cents anys! I ho deix aquí…