UN COP DE PUNY A L’ESTÓMAC
"Acabo de llegir Incerta Glòria i ha estat com un cop de puny a l’estómac", escriu la Rodoreda a Joan Sales, per allà els anys seixanta. Òstima, òstima, òstima…encara no he acabat del tot la novel.la -escric jo, modest autor d’aquest blog- i ja sento la necessitat de dir als quatre vents i als quatre vessants de les teulades i als quatre cantons dels pobles, que llegir Incerta Glòria és com un fort cop de puny a l’estómac, sí, i també una gran plantofada al cervell i una grandíssima sotragada al cor.
No seré pas jo el que us digui que "és obligat llegir-la", Déu me’n guard! Ja sou prou grans per fer el què vulgueu amb les vostres vides avorrides. Sí, sí, sí, vides avorrides que es podrien transformar fàcilment només que permetéssiu l’entrada als vostres cervells, sempre per sorpresa, de les idees romàntiques i exaltades del Soleràs (quin gran personatge de novel.la europea aquest Soleràs!) i també es podrien transformar -les vostres vides avorrides, s’entén- només que féssiu una mica de lloc al vostre cervell massa moblat, per a la visita -i si fos possible l’estada- d’una dona misteriosa, pràctica, enigmàtica i perfumada d’espígol, que és la Carlana d’un castell. I no dic res de la Barcelona anarquista, amb els seus senyors vestits amb granota, ni de la poesia i la bellesa seca i freda del front d’Aragó. Sí, sí, sí, del Front d’Aragó. Amb les seves nits estrellades, les seves cases abandonades, els seus habitants esdentegats. Fa ràbia, fa molta ràbia, que Incerta Glòria (traduïda ja fa anys al francès i al castellà) no tingui el lloc que li correspon dins la novel.la europea. Autoestima, ens cal, que ja hi ha qui s’encarrega de menystenir-nos!
totalment d’acord, la/les vaig llegir fa un parell d’anys i Incerta glòria és una/quatre novel·la/es brutal/s
felicitats pel premi, jo també m’hi vaig presentar però no em van publicar res, snif