El camp de l'Erra

Què coi té Trieste, que sempre hi tornem? Amb la imaginació, clar. O amb les lectures…per Sant Jordi em van regalar El viatjar infinit (edicions de 1984), de Claudio Magris i ja torno a tenir el cap ple de Trieste. De Trst, que diu la minoria eslovena de la ciutat (el 5 per cent)… 

Faltada d’art -en comparació amb altres ciutats italianes de la seva mida- i sobrada de vent (diuen que allà hi ha la lluita entre la Bora, que bufa del nord, i el Xaloc, que puja del sud) la ciutat és molt i molt literària. Diré només uns quants noms d’escriptors que hi han nascut o viscut: Joyce, Rilke, Italo Svevo, Umberto Saba, fins i tot la Susana Tamaro va néixer allà. El mateix Magris (que vaig tenir la sort de trobar al cafè San Marco, l’única vegada a la vida que hi he entrat, i per qui em vaig fer dedicar Microcosmos, un dels seus llibres essencials). Stendhal també hi va passar i explica que va ser emportat quatre passes pel vent. I Josep Pla, que en una pàgina brillant diu que a la ciutat hi ha uns passamans per agafar-se en alguns carrers on la Bora bufa molt! Trieste és, també, una babel de llengües i dialectes. Frontera entre el món eslau i el llatí, entre el món germànic i la mediterrània: va ser el principal port de l’imperi d’Àustria-Hongria, ciutat de referència per a molta gent d’Ístria (la península on es barregen croats, eslovens, venecians, italians, fins i tot descendents de romanesos que hi porten segles) i va ser una de les ciutats d’acollida dels italians que el 1947 van haver d’abandonar Fiume (avui la Rijeka dels croats). Formant part d’aquell èxode impressionant -milers i milers de persones- hi havia Marisa Madieri, esposa de Claudio Magris, morta ja fa anys. D’ella és l’esplèndida i inoblidable crònica Verde agua, editada per Minúscula, un llibre que si encara no heu llegit no sabeu el que us perdeu!

Sigui per culpa d’una nova lectura de Magris o de Svevo o de Madieri o de Pla (o un conte del darrer llibre de Susanna Rafart), sigui per l’aroma intensa d’un cafè, per la llum fina de l’Adriàtic (que ens arriba d’una foto, d’un documental) o per estar repassant la complicada història de mitteleuropa, un món decadent que a Trieste s’aboca al mar…sempre, sempre hi ha una excusa per tornar a Trieste. Amb la ment, si més no.