El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 16 d'abril de 2008

TRES PERSONATGES DEL CANIGÓ

Hem passat uns dies a la plana del Rosselló i al Conflent. Feia sol, bufava el vent i el Canigó estava nevat. De tant en tant un ocell travessava l’autovia. Els plàtans, ben podats, començaven a brotar. A voltes, un dos cavalls de matrícula groga, deixat en un camí entre fruiterars, ens feia gràcia. Els fruiters florint, les abelles anant per feina, les cabres trescant, el formatge fermentant. Primavera rossellonesa: bon moment per conèixer tres personatges únics, que viuen a l’ombra del Canigó; un frare, un anacoreta i una vídua parisenca.  

El frare ens ha dit que va néixer fa vuitanta anys a Sant Pere d’Egara. “Voleu dir Terrassa?” Hem aventurat. I ens ha dit que no, que el seu lloc de naixement fou Sant Pere d’Egara, un indret on quan ell era petit encara s’hi segava amb el volant, però que la gran Terrassa, “la Terra Rasa”, se’n va apoderar. El frare és un dels sis que queden a Sant Miquel de Cuixà -el monestir de la foto- i conserva un català formós, d’aquells de fa vuitanta anys. Li diem adéu: entre les dotze i les dues no hi ha visites a Cuixà, perquè els frares “descansen”. Ens els imaginem dormint vestits, potser tots rondant la vuitantena. Més enllà, a la turística Vilafranca, un home d’ulls vidriosos obre l’església a primera hora de la tarda. Encén els ciris, dóna una mirada als sants i surt a la plaça a prendre el sol. Aprofita per escridassar els turistes, que no entren a l’església, i “mira que és gratis”, i llavors crida als quatre vents, en un català que ja poca gent entén, “mecagumdéu, turistes de merde, mira que jo baixo de molt amunt a obrir l’església, però com que és gratis, no entra ningú”. Parlem amb ell. Diu que som del mateix món. Parlem el mateix. Però ell és capellà, va amb sandàlies i mitjons i viu en algun lloc solitari de la muntanya. Quan baixa, aquest vell anacoreta, s’esgarrifa del turisme de masses, la seva buidor i la seva ximpleria. També ens diu que en altre temps va ser capellà de Sant Marçal, a prop de La Bastida (es sorprèn que coneguem la cançó; però ell mateix ho ha dit: som del mateix món!) Més tard anem a Eus, poble fantàstic -probablement un dels pobles del món amb més bona vista- i ens perdem pels seus carrers rostos i empedrats, buscant la casa on viu l’Úrsula Vian, vídua del mític Boris Vian. Veiem la casa. No té cortines i dins, voltada de penombra, hi ha una làmpara de llum tènue amb vidres de colors vermells, verds i grocs. Sabem que la dona hi és. Potser allà en una butaca, mirant-nos, o potser pesant figues, o dormint vestida, hi ha la dona del turban al cap, la parisenca, la rat de cave que va compartir uns anys de vida amb l’autor de l’Escuma dels dies…voldríem tocar el timbre, parlar, tocar la mà d’aquella dona. Però un cambrer -el que porta el bar amb la més bona vista del món- ens ha dit que millor que no, perquè la senyora Vian és molt gran i ja no està gaire per visites. Deixem el Canigó. Deixem el vent, els fruiters i els ocells. Els tres personatges, però, sen’s queden a dins. Qui sap, potser un dia farem un conte on sortiran tots tres!



  1. La primera descripció, la del paisatge, la tornaràs a veure, amb més o menys canvis. Ara, la dels personatges, retrata’ls bé, perquè alguns d’ells són insubstituïbles i més sota l’imperi de França.

  2. Què tal?? Com que no sé si has rebut el correu electrònic que et vaig enviar, et comento si t’aniria bé una entrevista, encara que fos radiofònica, el divendres a partir de les 21.30, com en l’altra ocasió, per parlar-nos del teu nou llibre…

    En qualsevol cas, salut i lletres!!!

    Fins aviat,

    Vicemç

  3. Benvolgut Miracels. Si tens temps, torna al post sobre l’aigua. T’he posat un contracomentari que potser et farà gràcia. Salut.

  4. Hola Ramon,
    El monjo que va nèixer a Terrassa o a Sant Pere de Terrassa que fins el 1904 era municipi independent, és en Josep Filloll. Pou de saviesa i sencillesa. Fa uns 15 anys vaig anar passar-hi un estiu, a l’hostatgeria de Cuixà -a fer veure que estudiava- i el Josep em va marcar (de fet, ja m’havia batejat a mi i a la meva germana fa molts anys). I el Canigó, el claustre i el campanar. A més El que expliques m’és molt familiar després de molts agostos cuejant a la UCE de Prada.
    En Filloll és dels monjos que varen fer marxar de Montserrat després de la mort de l’abat Escarré i els varen mig exiliar a Cuixà. La seva proposta de vida no es probable que triomfi, però és bona!!! 
    M’ha fet gràcia la casualitat del teu comentari.
    CESC

  5. Ramon: m’han dit que t’han vist passejant per Barcelona el dia de la diada. És veritat? Anaves a signar el teu llibre? Jo me l’he comprat i saps què? Doncs que estava mal imprès: tenia unes quantes planes amb les lletre tortes i no es podien llegir els finals de les frases. Quan surti de la feina l’aniré a canviar. Bona diada i fins aviat

Respon a Ramon Erra Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent