El camp de l'Erra

No arriba als 130 metres de llarg (i en fa poc més de tres d’amplada), però és un carrer important. Al número 2 hi ha la llibreria Quera, la dels mapes Alpina (un lloc d’honor en la geografia sentimental de molta gent). En aquest carrer, no recordo el número, hi va viure Àngel Guimerà. Hi ha la Sala Parés, la granja La Pallaresa, també la Dulcinea. Segons l’escriptor de Perpinyà, Joan-LLuís LLuís, al número 17 hi ha una botiga on venen paraigües…no n’estic segur…

Ho hauria de comprovar això dels paraigües. Però és igual. Després de llegir Xocolata desfeta, exercicis d’espill (La Magrana) crec fermament que al número 17 del carrer de Petritxol hi ha d’haver paraigües a la venda. Segurament només algú educat a França (mal ens pesi) com el Joan-Lluís Lluís i al mateix temps escriptor en la llengua de Màrius Serra (els empelts sempre solen donar bons fruits), només algú com ell, deia, podia proposar-se un llibre com el que comentem: un conte curt del qual se’n fan 123 variacions. El resultat és el plaer del joc lingüístic, la màgia, la plasticitat de la llengua, l’absurd (i l’humor que en resulta), el sarcasme, la ironia, la paròdia, l’homenatge. Si sempre que sento anomenar l’estació de St. Lazare de París em ve al cap aquell home del bus i el botó del seu abric, dels inoblidables exercicis d’estil de Raymond Queneau, a partir d’ara, quan senti Petritxol, em vindrà al cap aquella noia de Cassà de la Selva, davant la botiga de paraigües. I un somriure s’em dibuixarà a la cara. N’estic segur.