TOM JONES (d’hostal en hostal)
S’ha de precisar que parlem de la novel.la perquè molta gent, quan dius Tom Jones, pensa en el cantant de Sex Bomb, It’s not unusual, What’s New Pussycat o Delilah…
Henry Fielding, novel.lista anglès, i advocat, va escriure aquesta novel.lassa i la va publicar el 1749. És novel.lassa per l’extensió -dos volums en l’edició de Les Millors Obres de la Literatura Universal (coneguda com la MOLU, per a informació dels més joves) en traducció impecable de Joaquim Mallafré- i també és novel.lassa perquè ho és: més de dos segles i mig d’èxit l’avalen. I pel.lícules també se n’han fet, amb el seu argument. Però res. No hi ha pel.lícula que hi pugui competir amb aquesta frescor, aquest punt de picardia, aquest humor, aquest mostrari de tipus humans. Farcit de reflexions sobre el fet d’escriure, sobre la crítica, sobre la paciència dels lectors. I allò que té més mèrit és que no ens deixa perdre el fil de l’argument principal -esquitxat d’altres històries petites-, el que ens explica les cuites d’un bordet, arreplegat per un molt noble (en tots dos sentits) terratinent, i els amors impossibles d’aquest bordet per Sofia… i les freqüents relliscades amb altres dones atractives -i llicencioses- que es creuen al seu camí. Tom Jones va d’hostal en hostal i allà troba aventures, històries de banyes, hostaleres garrepes, criats llepes, xerraires difamadors, escanyapobres, dones amb presses… I Tom Jones és bonàs. És un Quixot. Viu dins una novel.la picaresca. Es deixa enredar. Lluita contra la injústicia. Viu la vida. I el lector no para de riure i cargolar-se amb la trama, les subtrames, les situacions rocambolesques i la manera d’anar embolicant la troca. I amb les reflexions, molt iròniques. I amb les rebolcades a l’herba. I amb aquelles estones a la vora del foc de l’hostal, arrecerats, reposant, explicant patarres, senyors, criats i nosaltres (els lectors).