Publicat el 17 de setembre de 2012
SOBRE LA INCOMODITAT DE SER MINORIA
Ser minoria no agrada. Quan la canalla de casa ens demana un mòbil -“tothom en té menys jo”- i nosaltres defensem esperar una mica, encara que sigui anant contracorrent, els estem preparant per ser minoria. En principi no és res de mal ser minoria. A vegades és un gran què. Sovint les minories tenen la raó. Diuen alguns que la manifestació de dimarts trenca la cohesió social. Que depèn com vagin les coses hi haurà una minoria, s’entén que espanyolista, que se sentirà molt incòmoda…
He donat voltes i més voltes a tot això. En democràcia sempre hi ha una majoria que guanya i una minoria que se sent més o menys incòmoda amb el resultat. Però, ¿hi ha unes “minories” més preparades històricament per aguantar la incomoditat que d’altres? i ¿La incomoditat d’unes minories ha de frenar l’anhel d’unes majories? A la península hi ha algunes minories que fa anys, segles, que viuen en la incomoditat. Que vivim en la incomoditat. Els nostres avis, a callar. I els nostres pares. I nosaltres, conxo, nosaltres que voldríem que dalt de l’avió que ens porta a casa ens diguessin “benvinguts” i que els pots de llenties diguessin, també, “llenties”, i que els DVD es poguessin escoltar -si ens vingués de gust- en català, igual que en Eslovè. Ja m’enteneu. Si voleu. I que no i que no. I vinga campanyes, recollida de signatures…Ha preocupat mai a algú, això, a part de a nosaltres mateixos (i encara no a tots)? No és dramàtic, certament, però és incòmode haver de dir al metge “retortijones de barriga” quan ens encantaria -és un dir- poder-li explicar que “fa dies que no vaig de ventre”, que “tinc coragre”, que “noto una sup-sup al cap”. I no. Vull dir que per incomoditats… Ara, hi ha una gent que, segons ens volen fer creure uns que diuen que els defensen, no estan preparats per patir incomoditats (m’agradaria que em diguessin quines preveuen en concret). També hi ha unes minories -que no vull dir que coincideixin en les mateixes persones- que es dediquen de fa temps a bloquejar qualsevol avenç que faci la majoria a Catalunya en temes d’autogovern. El que no guanyen a les urnes ho guanyen sovint als tribunals. I es queden tan amples. I no tenen cap mania, després, de parlar de la incomoditat de les minories quan aquestes minories són ells o els que pensen com ells. Fa mandra parlar de tot d’això. Però mira. Ho faig pels meus avantpassats i pels nostres descendents, casumsist, casumlou, casumdéna! Perquè és incòmode que davant d’un jutge el teu advocat et recomani que parlis castellà, per “no predisposar-lo malament cap a la teva causa”. Etc. Tot de petites incomoditats que quan són uns són “manies identitàries, obsessions malaltisses, manipulacions nacionalistes” i quan això afecta a uns altres… en fi, que són molt de plànyer. Sort que a Catalunya hi ha moltíssima gent nascuda fora que no s’ha deixat mai manipular. Perquè no són rucs, conxo. Dit tot això, a mi no m’interessaria gens un estat propi que discriminés les minories, per petites que siguin. Demano respecte, espai vital, finestres, micròfons i tot el que calgui perquè les minories puguin expressar les seves idees i fer-les créixer. I qui sap. Ara, els anhels de la majoria, si es demostra que existeix, han de poder avançar. I una mica d’incomoditat no fa cap mal; moltes vegades ajuda a créixer.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Diuen que “fet a l’imatge de Deu” (Gènesis 1:26-27) el Ego es com les nostres faccions un cop conjuntades, únic i irrepetible.
Vaig créixer en un entorn en el que el cultiu de la personalitat pròpia es manipul.lava tot intentant modelar-la dins els paràmetres que una minoria volia imposar i imposava a la resta de minories, amb la intenció d’edificar una majoria.
Fins una certa edat i maduresa vaig pertànyer, orgullosament i per exemple, a una minoria que es creia superior, pel fet d’haver nascut mascle i dic minoria perquè tinc entès que de femelles en son mes. Sortosament he anat coneguen dones que m’han esqueixat aquest paràmetre inculcat .
El mateix m’ha anat succeint amb altres deformacions del Espíritu Nacional que, si bé no vaig ni abraçar ni comprendre mai, si van deixar un pòsit en el subconscient, que mica en mica i mentre han anat ressorgint he pogut qüestionar, desterrar i fins i tot oblidar. D’altres prejudicis d’aquesta mena, no sols no els he desterrat, sinó que se m’estan arrelant mes amb l’edat i fins i tot, de tant en tant, em trobo pensant en penjar pels ous a la plaça Catalunya a qualsevol grup de polítics adotzenats.
Tot això ve arrel de que l’altre dia (11) em vaig trobar amb un “grapat” de minories individuals, que conformaven un altre minoria de les que es diuen significatives, que demanava deixar de pertanya a una majoria dominada per una minoria que persisteix amb imposar a la majoria els seus models de sempre.
Em segueixes ?
Com molt bé dius, n’hi havia moltíssima gent nascuda fora de Catalunya. Gent que si s’ha deixat mai manipular, ara ha vist clar que ja no toca. Perquè no són rucs i perquè a més de desarrelar formacions subconscients han arrelat, conscientment, sentiments nous que altres ni hem tingut d’escollir per haver-los mamat. Això hem va fer rememorar els darrers moments del meu pare, nouvingut a Catalunya als set anys i del que ens en fotíem per el seu català “amb accent” i manca de vocabulari. He dit darrers moments perquè el home inconscient i a les portes de la mort cridava a la seva mare i ho feia amb català per sorpresa nostre que, de petits i canalla com érem, li fèiem burla cruel quan es deia català, mentre argumentava que ell era d’on era la seva vida. Segur que de haver estat, hagués gaudit recolzant el clam d’independència, tot i que sempre va tenir rere l’orella a la majoria dels independentistes de soca-rel.
PD: Degut a que era mes important la Formación del Espiritu Nacional que el català, al cole no van tenir temps d’ensenyar-me a escriure’l amb correcció i totes les incorreccions lèxiques que trobis son culpa del meu pare, que en gloria sigui i no pas meves per gandul.
Una abraçada.
Carlos.