Sinera (l’altra, la de Munt) volia parlar, però Sepharad, com quasi sempre, es va mostrar altiva. Sinera va insistir, tota digna, i Sepharad va renyar, va menysprear, va amenaçar…
Sepharad, com tantes vegades, va perdre els papers i se li va veure el llautó (un dels llautons possibles): va permetre que els enemics de la llibertat cridessin, però no volia deixar parlar un poble (ni que sigui poblet). Va arribar el dia. Les banderes de Sepharad eren les de la por, les de Sinera onejaven amb dignitat, alegria i un puntet de provocació. Durant el combat, Sepharad ensenyava la seva cara més lletja, Sinera la més agosarada, festiva, fins i tot emocionada. Sepharad estava nerviosa, Sinera tranquil.la. Sepharad amenaçadora, Sinera èpica. Finalment, Sinera va marcar un gol d’una rara bellesa. Tothom qui tenia ulls ho va poder veure.
d’una urna…
d’una urna…
d’una urna…