Raons d’ordre alfabètic han fet que els meus sis o set llibres publicats vagin a les lleixes de les llibreries -quan hi són- just abans dels de l’Espinàs. Aquest contacte…
….Aquest contacte pesa. Pesa perquè l’obra de l’Espinàs és molta. Noranta llibres, llegia l’altre dia en algun lloc…pot ser? L’Espinàs, amb qui he tingut el gust de comentar un parell de cops això d’anar junts a les lleixes, és un home lleuger, un home que ha caminat molt i quan penses en ell no penses en noranta llibres, ni en tones de paper. Penses en una pipa i una olivetti i, com a molt, penses en una guitarra, també. L’Espinàs és una cosa -i perdó per això de cosa- tan gran en una cultura que a vegades sembla que no hi sigui. Ha publicat molt, té molts lectors, fa gairebé quaranta anys que escriu un article diari. Ha anat a peu a llocs remots -remotíssims, diria jo- d’aquí mateix, quan tothom anava lluny…al Nepal, al Pol Sud, a Mongòlia. Va escriure la lletra de l’himne del Barça, va “fundar” els Setze Jutges. Què hi sé jo quantes coses més ha anat fent. I dic “anat fent”, que és una molt bona i discreta manera de fer. I sembla que no hagi trencat mai cap plat. Guitarra i pipa, guitarra i olivetti. Pesa molt, ja us ho he dit. Aquest contacte pesa. Els meus llibres queden colgats pels seus. En fi. També podríem dir que el tinc davant o que tinc la sort -alfabètica- d’anar darrere seu.
Jo “et tinc” a la petita secció de llibres de l’Est, pel “A Bòsnia ens trobarem”, i ja fa uns quants anyets que continua allà impertorbable i per moolts anys + !
entre la Louise Erdrich (Remei d’amor, quaderns crema)
i les històries de la carn i de la sang, de l’Agustí Esclasans (l’edició de Les ales esteses)
i ben bé que s’hi estan (quan no ronden per casa, damunt d’alguna taula o al sofà, o van de visita a casa dels amics).