El camp de l'Erra

Avui he sentit un home que deia que algú s’havia fet una reblincada al peu. També una dona m’ha preguntat, en una cantonada, si es podia fumar pel carrer. Ella fumava. Semblava nerviosa. Anava amb una crossa. Era la típica…

…persona que dius, ai déu meu! I me l’he mirada, però no crec que per culpa del fil de fum de la cigarreta. Ni per la crossa. Ni pel parell de dents que li faltaven. No ho sé. Me l’he mirada. I ella es deu haver pensat que feia alguna cosa malament. Ara les coses van així. O bé, hi ha gent que ha rebut molt. O també. Hi ha persones que van de víctimes… què hi sé. Déu meu! Però m’ha afectat molt que una dona que se n’anava cap a la seixantena d’anys m’hagi preguntat a mi si pel carrer es pot fumar. I jo li he dit: I tant! Fumi, dona, fumi! Perquè he vist que li convenia, que ho necessitava. Llavors m’ha dit que tenia por que no li posessin la multa. Només li hauria faltat una multa, amb la fila que fotia! Ha marxat ranquejant. Ha sigut en aquell moment que he entès el perquè, el sentit, el quid d’aquest matí: i és que una estona abans m’havia fixat en un home gran que anava caminant amb un altre i li parlava d’un amic de tots dos que es veu que s’havia fet una REBLINCADA al peu. Feia temps que no sentia la paraula, jo. L’he buscat al diccionari i sembla que l’standard només accepta revinclada, però en altres llocs he trobat les variants de l’estil de la nostra reblincada. No ens poden prohibir de dir-la, ni d’escriure-la. I menys ara que la gent la diu tan poc. Ara que tothom s’estima més -vull dir, que prefereix– fer-se una torçada. I fumar pels carrers, una dona sola, una dona trista, una dona plena de pors, no ho ha de poder fer? Jesús. Sant Antoni. Tolerància.