El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Quan dic bibliobús…

El senyor Granados, el nostre mestre, ens va dir que ens havíem de fer un carnet. Era una cartolina de color sèpia, que havíem d’omplir. Vaig signar el carnet amb mà insegura (amb l’esquerra). A la plaça hi havia un autobús, també de color sèpia, i dins el bus un home i una dona, la cara dels quals no oblidaré mai…

El Bibliobús de la Diputació va aparèixer un dia al nostre poble. Era a principis dels setanta. Vaig agafar un llibre que es titulava “El tren que va perdre una roda”. Jo tenia sis anys, crec. Després el bibliobús va tornar. Ja l’esperàvem. Vaig agafar llibres dels Cinc, dels Set secrets, de Jules Verne. A vegades agafava llibres que no eren de la meva edat. Vaig llegir “La señora de Mellin”. També recordo haver llegit “La senyora” del mallorquí Antoni Mus (una novel.la picanteta). Un dia vaig llegir Alvaro Cunqueiro. També Tolstoi. I Hermann Hesse. Una altra vegada vaig agafar El carrer de les Camèlies, de la Rodoreda. Els llibres eren gastats. Passaven els anys i el bibliotecari i la bibliotecària continuaven sent els mateixos (venien de Berga). El meu carnet, de color sèpia, també era el mateix: la meva signatura tremolosa dels sis anys m’acompanyava a agafar noves lectures, als quinze, als vint anys. Va passar un temps que no se sabia quan vindria el bibliobús (nosaltres li dèiem “la” bibliobús); i quan no t’ho esperaves, allà el tenies. El bibliotecari i la bibliotecària, de qui no he oblidat ni oblidaré mai les cares, em deixaven agafar tot un lot de llibres. No sé…encara ara, parlant-ne, m’emociono.

P.S. El “nostre” bibliobús no era el de la foto (era més modern). Però la foto m’agrada. Tot això m’ha vingut al cap ara que ha fet setanta anys que la Rodoreda, el Trabal, l’Armand Obiols, etc. van marxar cap a l’exili dins del bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes. El de la foto, aquest sí.



  1. No has pensat mai en l’aspecte simbòlic d’aquesta fugida, retirada, escapada o exili. Uns escriptors fugint en un bibliobús! Deixen enrere el que serà durant dècades una terra en bona part erma, mig desert mig oasi. Marxen ells i el fruit dels que eren com ells. No marxen a peu, ni amb carro, no. Marxen dalt d’una de les eines més modernes de difusió de la cultura que en aquells temps hi havia. No sé quan temps va passar entre els anys que va funcionar aquell bibliobús i el que tu vas conèixer, però segur que molts. Tants com els que deuria durar la dificultat de circulació de l’obra i les idees d’aquells que van marxar amb el bibliobús. Vull, afegir encara una observació. El contrast entre els que fugien a peu o amb carro i els que ho feien amb un bibliobús. Com s’ho deurien prendre? I encara, una altra pregunta que no sé qui me la podria respondre: què se’n va fer d’aquel bibliobús?

     

     

  2. Ramon,

    M’ha emocionat el teu comentari. Jo també recordo com si fos ara el dia que vaig haver de fer-me el carnet. El meus pares treballaven a la torneria i vaig baixar-hi corrents perquè me’l signessin. Encara volta per casa.

    Potser no vaig ser tan precoç com tu amb el tipus de lectures, però va suposar sense cap mena de dubte un gran aprenentatge. Recordo que m’impressionava un volum que ningú gosava agafar de tan gruixut que era: Los cipreses creen en Dios de Gironella. Te’l vas endur mai a casa?

    El Miracels, amb el seu comentari tan afinat, demana què se’n devien fer dels bibliobusos de la República (recordem que també van servir per portar el món del llibre als fronts)… Vés a saber. Vaig llegir no fa pas gaire que molta gent que podia arribar motoritzat a la frontera aquell 1939 estimbava els cotxes rostos avall i que després algú en recuperava les peces i encara hi va fer negoci…

    En fi, ara que fa 70 anys de tot plegat, blocs com aquest serveixen per fer-ne memòria. Us recomano, també, la iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes:

    http://blocs.gencat.net/blocs/AppPHP/ruta_exili/
     

  3. Em fa l’efecte que ni Hesse ni Rodoreda deurien ésser lectures de “El señor Granados”. 
    Els seus gustos literaris, com el seu caràcter, molt probablement serien de la mateixa grisor que la foto del bibliobús i la seva docència, enrecordeu-vos-en, dúia les mateixes  raons dels qui provocaren l’exili.

  4. Es l’últim llibre que vaig agafar al bibliobús i encara el tinc a casa. El senyor Granados segur que em diria  …”estás más despistado que una cabra en un garaje…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent