PORTAR ELS VELLS AL NARAYAMA
L’Estudi a propòsit de les cançons del Narayama és ficció. Sembla un treball antropològic, però, repeteixo, és ficció. L’autor de la novel.la, Shichirô Fukazawa, ens transporta a una remota vall japonesa de mitjans del segle XIX on es practica una mena de gerontocidi (voluntari, però no sempre) ritual. La lectura d’aquesta obra fa posar els pèls de punta…els pèls del clatell…
Quan compleixen setanta anys, els vells són transportats per un fill al cim del Narayama, la muntanya dels roures, i són abandonats allà dalt. Si neva pel camí es considera mala sort, però si neva un cop el vell és al cim, és molt bon presagi. Imamura en va fer una pel.lícula memorable que va guanyar la Palma d’Or a Canes l’any 1983. La vaig veure fa anys i em va afectar. Ara, llegint la novel.la (en català té poc més de cent planes) torno a sentir aquella desolació. La vella O Rin, la protagonista, hi va contenta, desitja morir allà dalt (el menjar escasseja al poble i els vells són una boca de massa). En canvi el vell Mata-yan es resisteix i té una mort molt més violenta, absurda i deshonrosa. Corbs, neu i brutalitat. El fill que porta O Rin, plora. El fill de Mata-Yan el llença rostos avall sense contemplacions. Hem de suposar que cadascú s’ho ha guanyat (i al mateix temps ja venien amb la càrrega del seu passat familiar). Tot i ser ficció, l’obra es presenta com a veritat: l’autor incorpora al text la notació de les diverses balades que van sortint…estranyes i plenes d’una veritat antiga (sembla ben bé que ell mateix s’hagi dedicat a recollir-les). Els vells fan nosa, també avui i aquí. I això que hi ha menjar de sobres! Resistir-se o acceptar? El karma budista deu ser una de les respostes.