El camp de l'Erra

L’altre dia em va venir una dona (amb cultura i força viatjada) i em va dir que “ara” hi ha unes famílies, “de classe més aviat baixa”, que es “dediquen” a anar per aquests mons de déu a fer fotos a les seves filles “vestides de Primera Comunió”….sí, sí, tal com t’ho dic!

I jo que li contesto:

-Però què té d’estrany? Deuen fer proves pels recordatoris…

-No, no. Aquestes nenes no han fet, ni pensen fer mai, la Primera Comunió!

        La cosa té tot l’aire de llegenda urbana, però la meva informadora -que no és gens donada al somieig- em va assegurar que ja n’havia sentit a parlar abans, però que aquell matí ho havia vist amb els seus propis ulls: baixen del cotxe, entren a l’església, no parlen amb el capellà ni amb el sagristà ni amb ningú. Es fan les fotos i se’n tornen pel mateix camí d’asfalt per on han vingut.

Si acceptem que aquesta cosa passa, ens haurem de preguntar si és culpa de la crisi econòmica, del Papa de Roma, d’un montillisme mal entès o si ja vé de molt lluny i és un aspecte més de la crisi de valors del món occidental o culpa de la tele o conseqüència obligada de la cultura dels parcs temàtics o enyorança sobtada dels rituals de pas. El fenomen existeix, perquè la meva informadora l’ha vist: hi ha unes famílies que, quan arriba la primavera, un dissabte qualsevol -o un diumenge- vesteixen la seva nena de llarg i de blanc, li improvisen uns tirabuixons i la carreguen al cotxe (millor si és una furgoneta). Surten de barriades i ciutats de l’extraradi i s’encaminen cap a delitosos paratges rurals, entre groc de ginesta i vermell de gallerets. S’aturen davant les portes d’esglésies bucòliques, solemnes monestirs o bé santuaris emblanquinats, fan fotos sense mirar prim (avantatges del món digital), tornen a pujar al cotxe anant amb compte que el vestit no s’arrugui i, apa….

Se’n parla. La meva informadora ho ha vist. Però ho ignorem gairebé tot d’aquest nou fenomen. No sabem si els pares també van mudats. Si això només es fa amb nenes o també s’acostuma a fer amb nens (vestits de mariners o de frarets). Si els pares són creients, descreguts o indiferents. Si hi ha regals. Si també es fan fotografies davant façanes de restaurants, si es roben cartes i menús, si es fan servir figurants, si hi ha pastissos, si es fan trucs amb el fotoshop. Tampoc sabem si el vestit és nou de trinca o s’aprofita el de la mare o el de la germana gran. I el gran dubte final: hi ha recordatori d’aquesta comèdia? I si n’hi ha, es reparteix?

Des que la meva informadora me’n va parlar, no em puc treure el fenomen del cap. Penso en la família obrera del nord d’Anglaterra que va retratar Ken Loach a “Raining Stones”, aquell pare que encadenava feines precàries (i sovint fora de la llei) obsessionat amb comprar un vestit nou per a la Primera Comunió de la seva nena (tot i que el capellà li aconsellava fer servir un vestit de segona mà).  Allò, però, era una lluita per la dignitat….això nostre, si de debò existeix, no acabo de trobar com definir-ho…