El camp de l'Erra

Camí del gran nord glaçat d’Amèrica, a les vores del Pacífic, hi ha el bonic i dispers i humit poble d’Aberdeen, on va néixer Kurt Cobain, líder dels Nirvana.  Segons llegia en un dominical, aquest any en fa vint del primer disc dels Nirvana….

Aquest any que deixem o el que estrenarem? És igual! Cobain, ídol grunge, va morir a la tendríssima edat dels 27, com Janis Joplin, J. Hendrix i J. Morrison (que juntament amb uns quants més, formen el tràgic Club-27). El grunge va ser una etiqueta, com també ho va ser la de generació X. Un servidor, nascut mig any abans que Kurt Cobain i en un racó de món (també), no m’he sentit mai ni grunge ni ics, però sí que m’he identificat -i m’identifico encara- amb la música dels Nirvana (que bevia dels Beatles i del punk). El seu Unplugged in New York és un dels discos que més m’agraden de tota la dècada dels noranta (i de totes les dècades). Fa anys vaig passar per la ciutat natal de Cobain -l’Aberdeen, washington, d’on surt la foto que il.lustra aquest post- Cobain ja era mort, ja havia començat la llegenda, potser per això el record que en tinc, d’aquell matí que vaig passar per Aberdeen dalt d’una pick-up, és d’una terra molt verda, unes casetes baixes de molts colors (amb xemeneies), unes aigües fosques i fredes plenes de troncs (en unes platges d’abans d’arribar a la ciutat) i un cel gris i baix de pescadors…però per allà, surant damunt les teulades de colors, damunt la grisor del fum de les xemeneies, hi havia una espècie d’esperit rebel i unes músiques sofisticades i rústegues: tot plegat el pessebre grunge que se m’ha format al cap, sense voler-ho.