El camp de l'Erra

Primo Levi escriu a SI AIXÒ ÉS UN HOME que mentre era intern a Aushwitz tenia un somni recurrent: ell està explicant a un grup de persones amigues i familiars, en l’escalfor de casa seva, totes les dureses del camp, el llit dur, la fam, la revista dels polls, el kapo que li ha colpejat el nas…i els seus oïdors no el segueixen, es mostren indiferents, van parlant entre ells d’altres coses,  “com si jo no hi fos. La meva germana em mira, s’aixeca i se’n va sense dir ni un mot…”

“Aleshores sorgeix en mi una pena desolada, com certs dolors que amb prou feines es recorden de la primera infància: és el dolor en estat pur, no entebeït pel sentit de la realitat i per la intrusió de circumstàncies estranyes, semblants a aquells pels quals els nens ploren…” Després, continua Primo Levi, ” em recordo d’haver-li explicat a Alberto (un altre intern italià), i que ell m’ha confiat, per sorpresa meva, que també aquest és el seu somni, i el somni de molts altres, potser de tots. Per què passa això? Per què el dolor de tots els dies es tradueix en els nostres somnis tan constantment en l’escena sempre repetida de la narració que es diu i no és escoltada?”
No trobeu que això és esgarrifós? Em pregunto jo, servidor de vostès, després de llegir aquest testimoni tan contingut de Primo Levi, després de tornar a pensar en aquesta taca de la història de la humanitat. Com pot ser que aquesta por a la incomprensió (fins i tot als dubtes futurs sobre la veracitat del drama d’Aushwitz, de Birkenau, d’on sigui), aquesta por a la ignorància, a l’oblit interessat, ja fes niu dins els caps de les víctimes des del primer moment? Això diu molt de què va ser allò, de la intensitat d’aquells fets innombrables, d’aquells fets que no es poden narrar. Per això trobo un gest tan important el de les seleccions de futbol que van visitar el camp en vigílies del campionat Europeu de Polònia i Ucraïna. I trobo tan trist que algunes altres seleccions no el fessin. Ells sabran, però hauria estat una bona cosa.