La premsa va dir que tot el fons de la Canuda aniran a parar a la llibreria El Siglo de Sant Cugat, que passarà a ser la llibreria de vell més gran de Catalunya. A la Canuda jo hi vaig comprar, abans que tanquessin, un exemplar de la revista “La Ilustració catalana” del 1916, número dedicat a la unitat de la llengua.
Publicat el 21 de novembre de 2013
ON ANIRAN ELS LLIBRES DE LA CANUDA?
A vegades tenies la sensació que acabaven de descarregar els llibres de casa d’una àvia centenària que havia traspassat en un pis de l’Eixample quinze dies abans…
I pensaves, quins gustos, déu, meu! Quins gustos. Patufets, Novel.letes femenines dels anys vint. Els anys vint són una mina pel col.leccionista de llibres en català. En fi. Les grans col.leccions “de la nostra vida”, que per l’àvia centenària devien ser autèntiques novetats “de darrera hora”. La MOLC, la MOLU, Proa a tot vent, Les millors obres de la literatura universal del segle XX. Blancs. Amb bones fotos. El darrer d’aquesta mena que vaig comprar a la Canuda -abans del tancament definitiu que serà demà- és UN DIC CONTRA EL PACÍFIC, de la Marguerite Duras. La foto de la portada és d’Oriol Maspons. Un trasbals de llibre, però ara això és igual. Llibres d’art, diccionaris, best-sellers esgrogueïts. Manuals de medicina? Filosofia de quiosc. De qui van ser? I ara ens acaba d’arribar tot un gran lot de llibres en italià, us interessa? Quina mena de pis acaben de buidar? Ai, mare. La llibreria Canuda és un món una mica fantasmagòric i potser això serà la seva salvació. Vull dir que aquells llibres -molts ja vénen d’un més enllà, d’un traspàs, d’una mort, de la fi d’una vida lectora, vaja-, tots aquells llibres d’aventures, de ciència, de viatges, de poesia, de guerra, d’art floral, tot allò que alguna gent ha anat arreplegant durant la vida, no diré amb amor, que seria quico, diré amb passió, segurament no desapareixerà mai del tot. Que com? Doncs no ho sé. Abans d’ahir encara hi vaig entrar. Un darrer intent. Estava ple de gent remenant, mirant, recordant. Se sentia olor de tabac. Vaig comprar un darrer llibre, un conte de l’any 1925, de Folch i Torres, i vaig demanar bossa. Una bossa d’aquelles verdes, gens de disseny. Adéu, llibreria Canuda, vaig pensar amb aquell punt de fatalitat amb el que entomem les coses a certes edats. Ah, suposo que tota aquesta paperassa es traslladarà de lloc. Impossible cremar tantes idees absurdes!, vaig intentar consolar-me.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent