El camp de l'Erra

Quina idea més absurda, morir per unes idees! Les que siguin. Per això em costa entendre que hi hagi persones que es posin a fer una vaga de fam i es vagin acostant al límit…

Però encara em costa més entendre que un governant es mostri indiferent davant d’algú que ha emprès aquest camí radical amb la senzilla i enraonada demanda de diàleg. Quina mena de governant és aquest que es creu que està per damunt del bé i del mal? Per damunt de les persones? Per damunt de les llengües? Quina por, déu, meu! Estic per la causa de la llengua a tots els territoris on està sent fustigada (que són tots). Estic emprenyat amb els prepotents que volen empetitir encara més les llengües dels altres aprofitant que ells la tenen més grossa. No cal dir res més. Però, compte, que per defensar llengües, idees i diàleg, necessitem gent viva, valenta i disposada a morir, però de mort lenta, molt lenta. Aquella mort que es va acostant cada dia, però que sempre queda lluny. Com deia el cantant de Seta (el fill rebec de l’estimada ciutat de Seta, un lloc, per cert, on la llengua originària ja fa temps que ha torçat el coll), com deia l’enyorat Georges Brassens, “mourrons pour des idées, d’accord, mais de mort lente, d’accord, mais de mort lente”.