El camp de l'Erra

Matar bisons a milers però no tenir-ne prou. No tenir-ne mai prou de pólvora, d’arquillades, d’ossos pelats, de pells arrencades. La força espantosa dels elements a les muntanyes de Colorado, una bíblia rebregada, un trago de whisky, el camí, el llarg camí del carro. Llegint Butcher’s Crossing (edicions 62, traducció d’Albert Torrescasana), com llegint les altres novel.les recuperades de John Williams, anem tota l’estona amb una sensació d’ai al cor, però és un ai al cor de cocció lenta, imprecís, que no s’arriba a verbalitzar. Els seus personatges sempre sembla que traginin alguna cosa al cap que no té res a veure amb el que diuen o amb el que fan. Com que no entenem què barrinen, què els mou, què somien, aquests personatges se’ns fan estranys, profunds i carregats de significat (que no entenem). Stoner, la vida d’un professor de literatura del mig oest, ens va deixar colpits amb la seva monotonia implacable (i no sabem ben bé per què). August encara ens va agradar més, amb la visió desencisada i poética que conté del poder a Roma. I ara, aquesta mena de western trist i eufòric. Una prosa austera i una arquitectura d’aparença convencional que amaga una mirada única i uns personatges que ja hem dit que ens captiven però se’ns escapen. He de reconèixer que a dia d’avui encara no l’he acabat Butcher’s Crossing, em falten unes setanta planes. No vull acabar-lo, de moment. Vull rondar uns dies més amb aquests personatges esquerps. Sé que el final no desmereix la resta de la novel.la: m’ho ha dit un ocellet (de l’estol de feliços lectors que segueixen els llibres de John Williams).

.