El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

MARAGALLADES (de l’avi)

Joan Maragall, el poeta, l’avi, engegava maragallades? L’any vinent, el 2011, farà cent anys de la seva mort. Una mort que va afectar molt la ciutadania de l’època. Ho podem llegir, per exemple, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Eren altres temps. Era una altra Barcelona. Però hi ha altres raons que fan que avui parlar de Maragall estigui de moda…

Hi ha també els néts de Maragall. El de l’Estatut laminat i el conseller que voldria grup parlamentari propi a Madrid. No diré res d’aquests temes tan peluts. No cal dir res. Però amb les coses que estan passant, el Maragall poeta torna a la palestra. Els seus poemes -que s’han de rellegir- s’obren a noves interpretacions. La vaca cega, no cal dir-ho, és Catalunya.

I la ginesta? Què, qui és la ginesta?

Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

Seguint en popularitat La vaca cega i la ginesta hi hauria, potser, el famosíssim Cant Espiritual:

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Després de la Setmana Tràgica, diuen que Margall, que havia passat una època molt tradicionalista, va recuperar l’esperit rebel. Va publicar alguns articles crítics amb la seva classe social, la burgesia. Aquí teniu un fragment de La ciutat del perdó:

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? 


Catalanista, era també el poeta Maragall. Es va fer amic d’Unamuno. Va ser crític amb Espanya, aquella Espanya decadent que surt del desastre del 98, aquella Espanya que no escolta. Avui dia tothom cita aquest fragment de l’Oda a Espanya:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 

La poesia ja ho té això. Perdura. Però potser la més gran maragallada, una maragallada pròpiament dita, una maragallada tal com avui dia les entenem, serien les seves darreres paraules, quan al llit de mort diuen que va dir: “amunt, amunt!”  

Vagi aquest post-pastitx com a homenatge al poeta.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent