El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 21 de maig de 2009

MANERES DE CAMINAR

Les secallones i esllanguides, i a voltes sexis, models de passarel.la caminen posant una cama davant de l’altra, a grans gambades, i jo diria que arriben aclaparades, com si portessin un pes al cap o un problema a les espatlles: és aquesta la manera de caminar del segle XXI? Perquè és evident que cada època té la seva forma pròpia d’anar. Cada època i cada persona. Els motoristes de grossa cil.lindrada i les amazones fan un caminar garrell. Les dones antigues, tornant de la font, caminen amb un braç a la cintura, que els fa de nansa, i l’altra que aguanta el càntir damunt del cap (semblen deeses de la fertilitat i la pluja). Les dones de la vida…

….de la vida relaxada, depèn d’on es posin a fer de reclam: n’hi ha que caminen elegants, com els clients que busquen, i d’altres que s’esforcen a mostrar allò que al meu terròs en diem el dot de Salselles….un bon cul i unes bones mamelles! I així, rebotides, intenten avançar per un món que els passa pel davant amb caminar dubtós, viciós i reprimit. Després hi ha el caminar del militar, que fins i tot quan va a comprar el diari desfila i apunta amb canons. I el caminar d’aquell que té pressa i no té complexos i va amb tots dos braços remant, remant, remant. I aquell o aquella que mentre camina mou el cap a dreta i esquerra, com si el cap li fos timó i manillar i volant. Hi ha el caminar arrossegat del vell amb sabatilles de quadres i el caminar arrossegat del que passeja un gos gros (que no són equiparables) i el caminar arrossegat de qui no gosa aixecar els peus, per por de fer el ridícul, perquè duu talons o va massa plana o té una pedreta a la sandàlia. Després et trobes gent que camina remenant el cul, amb el cul sortit o amb el cul estret. L’adolescent que camina amb ganes de fer-ho bé, però no sap com es fa això. I l’altre adolescent que porta els pantalons baixos i sembla que hi dugui la tova i camina amb por de perdre’ls i amb ganes que se li vegin els calçotets, Calvin Klein. I la del tanga, que camina conscient de cada moviment de natges. I el caminador del camí de Sant Jaume, que va gaspat com un gos de caça. També hi ha el caminar fent saltironets, de pardal, i el caminar a grans gambades i amb els turmells torçant-se, de vell rocker amb camperes o de vell hippie amb camperes o de vell motard amb camperes. També s’han vist caminars decidits de gent que sap on va i què vol i caminars cançoners i caminars lascius i caminars de dins una església. Llavors hi ha aquell fer equilibris per travessar tot un menjador fregat i aquell caminar de qui li pesa el cul, li fan nosa els collons o s’està pixant. Hi ha el caminar xulesc de Madrid i el caminar salerós de Sevilla i el caminar eixut de Barcelona i el caminar glamurós de París; són els caminars tòpics. El caminar d’estiu, més deixat anar, més xerraminc, a retaló, i el caminar d’hivern, més recollit, més de canya alta. El de muntanya, el del pla i el de les sorres calentes. Després hi ha el caminar de no saber què fer amb les mans. Uns les porten agafades a la part de darrere, com per pensar o per passejar per un claustre o per educar criatures. D’altres duen una carpeta o una bossa o un cabàs a una banda i remen i remen i remen amb el braç que els queda lliure. I també hi ha qui du els braços plegats davant la pitrera (això és freqüent en dones molt mamelludes i en homes rars). A mi m’agrada molt el caminar amb les mans a les butxaques, però no tots els pantalons serveixen…i no sempre duem jaqueta. Però tornem al principi: ¿quin és el caminar característic d’aquest començament de segle? Potser el caminar capficat amb la mirada perduda i un mòbil a l’orella…el caminar xerrant. Allò que abans feien els bojos.

 



  1. Doncs a mi m’agrada el caminar badoc, o sigui aquell que va fotent els peus a tots els forats que troba, que li cau sempre el peu esquerre de la vorera, que topa amb els “pirulos” de ferro que hi ha a les grans ciutats, i sobretot que trepitja totes les merdes….

    El caminar del segle XXI és el caminar virtual, Ramon, que no t’enteres !!!

    Pd: recores aquell gran grup ” No badis pòtol” ?

  2. Dins del subconjunt dels caminars passotes, fa molta gràcia el que tracta de caminar amb “els peus oberts”. M’explico: Si en el model estàndard els dos peus apunten (paral·lels entre ells) a la direcció en què es mou el caminador, en aquesta modalitat cada peu es desvia apuntant cap a la seva banda mentre els talons gairabé es toquen. És una forma d’esquí de fons.
    Fa temps m’havien parlat de “la de les 10 i 10”,  una noia que es va guanyar aquest sobrenom per practicar aquesta modalitat.  Amb un rellotge de busques s’entén el perquè d’aquest gran sobrenom!

Respon a aquella Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent