El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 21 de maig de 2009

MANERES DE CAMINAR

Les secallones i esllanguides, i a voltes sexis, models de passarel.la caminen posant una cama davant de l’altra, a grans gambades, i jo diria que arriben aclaparades, com si portessin un pes al cap o un problema a les espatlles: és aquesta la manera de caminar del segle XXI? Perquè és evident que cada època té la seva forma pròpia d’anar. Cada època i cada persona. Els motoristes de grossa cil.lindrada i les amazones fan un caminar garrell. Les dones antigues, tornant de la font, caminen amb un braç a la cintura, que els fa de nansa, i l’altra que aguanta el càntir damunt del cap (semblen deeses de la fertilitat i la pluja). Les dones de la vida…

….de la vida relaxada, depèn d’on es posin a fer de reclam: n’hi ha que caminen elegants, com els clients que busquen, i d’altres que s’esforcen a mostrar allò que al meu terròs en diem el dot de Salselles….un bon cul i unes bones mamelles! I així, rebotides, intenten avançar per un món que els passa pel davant amb caminar dubtós, viciós i reprimit. Després hi ha el caminar del militar, que fins i tot quan va a comprar el diari desfila i apunta amb canons. I el caminar d’aquell que té pressa i no té complexos i va amb tots dos braços remant, remant, remant. I aquell o aquella que mentre camina mou el cap a dreta i esquerra, com si el cap li fos timó i manillar i volant. Hi ha el caminar arrossegat del vell amb sabatilles de quadres i el caminar arrossegat del que passeja un gos gros (que no són equiparables) i el caminar arrossegat de qui no gosa aixecar els peus, per por de fer el ridícul, perquè duu talons o va massa plana o té una pedreta a la sandàlia. Després et trobes gent que camina remenant el cul, amb el cul sortit o amb el cul estret. L’adolescent que camina amb ganes de fer-ho bé, però no sap com es fa això. I l’altre adolescent que porta els pantalons baixos i sembla que hi dugui la tova i camina amb por de perdre’ls i amb ganes que se li vegin els calçotets, Calvin Klein. I la del tanga, que camina conscient de cada moviment de natges. I el caminador del camí de Sant Jaume, que va gaspat com un gos de caça. També hi ha el caminar fent saltironets, de pardal, i el caminar a grans gambades i amb els turmells torçant-se, de vell rocker amb camperes o de vell hippie amb camperes o de vell motard amb camperes. També s’han vist caminars decidits de gent que sap on va i què vol i caminars cançoners i caminars lascius i caminars de dins una església. Llavors hi ha aquell fer equilibris per travessar tot un menjador fregat i aquell caminar de qui li pesa el cul, li fan nosa els collons o s’està pixant. Hi ha el caminar xulesc de Madrid i el caminar salerós de Sevilla i el caminar eixut de Barcelona i el caminar glamurós de París; són els caminars tòpics. El caminar d’estiu, més deixat anar, més xerraminc, a retaló, i el caminar d’hivern, més recollit, més de canya alta. El de muntanya, el del pla i el de les sorres calentes. Després hi ha el caminar de no saber què fer amb les mans. Uns les porten agafades a la part de darrere, com per pensar o per passejar per un claustre o per educar criatures. D’altres duen una carpeta o una bossa o un cabàs a una banda i remen i remen i remen amb el braç que els queda lliure. I també hi ha qui du els braços plegats davant la pitrera (això és freqüent en dones molt mamelludes i en homes rars). A mi m’agrada molt el caminar amb les mans a les butxaques, però no tots els pantalons serveixen…i no sempre duem jaqueta. Però tornem al principi: ¿quin és el caminar característic d’aquest començament de segle? Potser el caminar capficat amb la mirada perduda i un mòbil a l’orella…el caminar xerrant. Allò que abans feien els bojos.

 



  1. Doncs a mi m’agrada el caminar badoc, o sigui aquell que va fotent els peus a tots els forats que troba, que li cau sempre el peu esquerre de la vorera, que topa amb els “pirulos” de ferro que hi ha a les grans ciutats, i sobretot que trepitja totes les merdes….

    El caminar del segle XXI és el caminar virtual, Ramon, que no t’enteres !!!

    Pd: recores aquell gran grup ” No badis pòtol” ?

  2. Dins del subconjunt dels caminars passotes, fa molta gràcia el que tracta de caminar amb “els peus oberts”. M’explico: Si en el model estàndard els dos peus apunten (paral·lels entre ells) a la direcció en què es mou el caminador, en aquesta modalitat cada peu es desvia apuntant cap a la seva banda mentre els talons gairabé es toquen. És una forma d’esquí de fons.
    Fa temps m’havien parlat de “la de les 10 i 10”,  una noia que es va guanyar aquest sobrenom per practicar aquesta modalitat.  Amb un rellotge de busques s’entén el perquè d’aquest gran sobrenom!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent