El camp de l'Erra

Al port d’Arenys hi havia hagut una taverna que servia peix i marisc fresc acompanyat de pa amb tomàquet i un porronet de vi blanc. Tenia unes quantes taules al carrer, a pocs metres de l’aigua estancada, i el tren passava, impuntual, cada vint-i-cinc minuts, més o menys, per sobre de les esquenes dels clients…

No parlo de fa vint anys, encara que de quasi tot ja fa vint anys. Posa trenta. Deu. Cinc. Anava pensant això, avui: la taverna s’ha desplaçat i ara és una mica més avall, lluny de l’aigua i dels trens. Tot canvia. Com es deia la taverna, però? Ah això, El Puerto. El Puerto. Hòstima noi, quanta gent hi havia xerricat, s’hi havia tacat fotent-se una bona llàntia a la camisa, s’hi havia afartat de morralla, de sípia, de calamarsets…Però de què podria parlar avui el meu blog? No tenia tema, mentre caminava pel port d’Arenys aquest matí. Fa dies que vull parlar dels balcons oberts, sobretot aquella estona d’abans de migdia. D’aquella roba de llit penjada a la barana. De les cortines voleiant per fora. De gent que es queda a casa i feineja, mandrosa. O activa. Però quina música hi poso? Avui, ves per on, el meu cervell, que va a la seva, decideix que ja té la cançó. I diu. Por un beso que li dí en el puerto a una dama que no conocía. Etcètera. Després arribo a casa, obro l’ordinador i veig que ha mort Robin Gibb, pot ser? Llavors m’imagino que la cançó que surt del balcó de les cortines voleiant i de la roba de llit a la barana hauria de ser Staying Alive o bé Too Much Heaven o bé Massachussets. Però no. No. Manolo Escobar? Què em passa? La pluja ha fet neteja de l’aire i ara hi ha una claror, una lluentor i, esclar, s’han començat a obrir balcons, aquest matí. S’han començat a obrir balcons que portaven dos dies tancats i el tema se m’ha ofert. Quina música? Quina mena de gent feineja mandrosa per les cases abans de migdia? La foto també he dubtat. Tenia clar que balcó no, que Manolo Escobar tampoc, que una ràdio d’aquelles phillips tampoc. Durant una estona he sospesat la possibilitat de fotre-hi el pobre Robin Gibb, com a homenatge. Però no. De seguida m’he decantat per un port i he buscat un port. No el d’Arenys, el de Maó, que és espectacular. Tampoc. Al final he pensat en aquella foto dels Bee Gees de quan nosaltres fèiem setè o vuitè? Tot és un anar i venir de nostàlgies diverses. I què.