El camp de l'Erra

Què vol dir ser fellinià? Vol dir ser seguidor de Federico Fellini o tenir l’aire d’haver sortit d’una de les seves pel.lícules? Una mica grotescos ho som tots. O ho podem arribar a semblar tots, només que algú ens miri de biaix…

..i de fons ens hi posi música de Nino Rota. Erotisme, processons, circ, ulls adolescents, pasta i embotits, boira baixa, la família, la nostra família. De grotescos tots en tenim el potencial. Per això Fellini ens toca i ens fa feliços. L’altre dia, a l’exposició que CaixaForum dedica al geni de Rímini, hi havia molta gent i moltes cares somrients i només hi hauria faltat un mirall. Clar que una de les coses que més impacta de l’exposició sobre Fellini és un vídeo amb persones que van a un càsting per a una pel.lícula seva: ai mare, que divers que és el món! I tothom va allà amb la seva dèria. I Fellini també omplia -i ompliria- els cinemes amb les seves dèries. I allà tenim la Giulietta Massina i el Marcello Mastroianni i la botiguera d’Amarcord i tot déu i sa mare. I aquelles noies en bikini al començament de la Dolce Vita i aquella estàtua de Jesús sobrevolant Roma i el bany a la fontana di Trevi i tota l’estona, tota l’estona, la música de Nino Rota, que ja et transporta. Només hi ha una altra música que li fa ombra -em refereixo en el context de l’exposició de CaixaForum, clar- i és la que produeix espontàniament un actor d’ara no recordo quina pel.lícula, un noi maquillat i disfressat que, en un descans del rodatge, toca la guitarra i canta it’s all over now baby Blue, de Dylan. I així, una música i una veu, les de l’immens Bob Dylan, que segons Murakami “fa pensar en algú contemplant la pluja de darrere els vidres d’una finestra estant” passa a ser també una imatge i una icona del grotesc. I és que de grotescos ho podem arribar a ser tots.  Si les pel.lícules de Fellini ens toquen el cor mentre ens interroguen, veure’n el making off, la gestació i les circumstàncies ambientals, ens toca el viu i ens fa riure del riure i del plorar. I és una altra festa.