Fer pujar o ensorrar la carrera d’una actriu, el prestigi d’un poeta, la reputació d’una dama, d’un polític. Tot això en mans d’una premsa diguem que poc escrupulosa i àvida de diners i influència i anunciants, reialista o liberal o totes dues coses a l’hora; tot el que puja baixa…
Ganes de fer-se veure, de fer-se raspallar, de fer-se convidar, d’estar a la moda. Títols nobiliaris (tràfic de). Cognoms i càrrecs. Joc i vici. Afalacs, traicions, moixaines. Calers, vanitat, bellesa, joventut, tràfic d’influències, corrupció. I encara més ganes de fer-se veure i necessitat d’un tren de vida impossible (però necessari). Avui convido jo, que no falti de res! Demà dino en un raconet, a can Flicoteau, que ningú no em vegi. Anar sempre endavant i amunt per no caure i no anar enrere. Impossible poder-se mantenir en el prestigi artístic, en la dignitat personal i en el gran món. Adéu escrúpols. Anar i venir de cotxes (de calesses). Pujar i baixar escales. Entrar i sortir de cenacles. Llotges. Sales de joc on refugirar-se d’un desengany i jugar-s’ho tot a un número parell, al vermell. Obtenir roba adequada, com sigui, per poder presentar-se als llocs i poder aconseguir alguna cosa, un càrrec, la mà d’una dama (els favors d’una cortesana), i després pujar com l’escuma i poder pagar amb escreix aquesta roba i estar tan amunt que ja no hi ha manera de recordar que hi ha un sastre o hi ha un amic (a províncies) a qui devem la roba. La vanitat artística de qui vol ser a l’Olimp, la vanitat social (entrar en aquell cercle), la vanitat de ser jove i tenir la bellesa de la joventut. Que després es marcirà. Perdre-ho tot vol dir haver-ho tingut tot, diu un personatge d’aquesta novel.la. Vol dir haver tingut els diners, la fama, la glòria. I les il.lusions. A París, en temps de Balzac. A d’altres llocs. Això es tan vell com la humanitat, diuen. Exageren.