LÀMINES DE LLAPIS CARBÓ (del Señor Granados)
Una de les coses que més recordo de la meva escola rural, unitària i tardofranquista dels anys setanta, són les làmines fetes amb la tècnica del llapis carbó que hi havia dins una carpeta i que el señor Granados ens deixava triar per després copiar. Hi havia figures geomètriques, poblats de l’Àfrica negra, cares espesses d’homes tipus Hemingway, papallones, flors, molins…
El més interessant era el moment d’anar passant les làmines i triar. El señor Granados, que va morir fa poc, era mestre de veritat. Vull dir que era dur, rabiüt, però sempre just. Això fa que ara, passats els anys, el recordi amb nostàlgia i amb agraïment. Era un home just i treballador. Els temps eren els que eren. Eren injustos, intolerants i falsos. Una altra cosa que recordo molt i molt són les sessions de lectura en veu alta. Començava un alumne fins al final del paràgraf. Després continuava un altre. Uns ho feien bé, d’altres no tant. Jo sempre frissava pel meu torn i sempre se’m feia curt. Eren textos de Pereda, d’Unamuno, de Pérez Galdós. El señor Granados em va ensenyar a llegir: la eme con la i, mi, la eme con la a, ma…mi mama me ama. Ens feia anar un a un a la seva taula i allà, amb el dit petit o el de l’anell d’or, senyalava les lletres i ens feia llegir. Els temps eren els que eren, però el señor Granados feia la seva feina -difícil, amb tants alumnes de tants cursos, de tantes edats- i la feia amb dignitat. Era just. I això l’allunyava del règim injust que es veia obligat a servir. Vull dir que renyava i comprenia. Tenia una barreja de mala llet i tendresa que potser és l’essència de l’ensenyament primari. O potser no. Quan vam anar a Prats a fer segona etapa, ens va tornar a tocar. Llavors els seus mètodes ja es veien passats de moda. Hi havia democràcia. Arribaven altres mestres amb mètodes innovadors: molt més tolerants. Però aquests mestres tolerants sovint perdien els estreps i es tornaven violents i injustos. Llavors el señor Granados apareixia allà al fons, gran, antic, fort com una roca. Tots hi anàvem a parar. Perquè era just. Una cosa que durant anys vam trobar a faltar. Érem adolescents carregats de dubtes. Avui dia, no sé, no sé…són altres temps. Parlava sempre castellà, però no tenia res contra el català. Tenia un mètode molt antic de fer les coses, de posar punts. Però amb ell aprenies. Te’n podies refiar. Sé que estimava els seus alumnes, sobretot els que veníem del seu poble de Santa Eulàlia. Ara que és mort, és just donar-li les gràcies.
Bonic escrit.
Quan vaig conèixer el Señor Granados, que anavem a l’escola pública, érem molt i molt petits, i nosaltres el miravem amb molt de respecte, ratllant la por. Jo només l’havia tingut en hores que faltava la nostra mestra (ja fa molts anys d’això!), però crec que és un dels professors que marquen la història de l’escola pública post-franquista de Prats. Bé, diria que ell, la Lolita i en part el Mestre Grau (junt amb el Senyor Gombau, que exercia de conserge), són els noms de l’època que més es deuen recordar (és evident que jo no vaig viure aquella etapa i potser se m’escapen altres noms).
La llàstima és que, com dius al final, les gràcies sempre les donem un cop morts.
Jo sempre recordaré el Senyor Granados passejant pel pati de l’escola, primer de Sta Eulàlia i deprés de Prats,amb les mans al darrere i sempre pensatiu (no sé si somniant o vés a saber si enyorant la seva Granada natal) fins que era l’hora d’entrar i ,tot picant de mans ,ens dèia “pa dentro”.
Estic contenta que li hagis dedicat el post, és un petit homenatge al mestre de tantes i tants santaulaliencs.
M’ha fet molta il·lusió que fessis referència a les làmines de llapis que ens tocava copiar a l’escola de Santa Eulàlia. Encara em sembla que, després de tants anys, les vegi. Jo sempre recordaré que jugàvem al pati i el Lluís Castañé es feia el mort i anàvem al Sr. Granados i amb el nostre castellà dèiem: “Señor Granados, el Luís se ha muerto”, i ell replicava “Pues tendremos que enterrarlo”.
Jo també tinc un bon record del senyor Granados, potser no tan idealitzat com el teu. També em ve a la memòria els seus “zoquete”, l’insult preferit, i els seus anells de segell amb què picava al cap dels que es portaven malament. Eren altre temps, sense cap mena de dubte. O també com agraïa les paneres que se li portaven. El que sí que és cert, és que, ja sent mestre de Prats, tenia certa predilecció pels santaeulaliencs. De fet, l’últim cop que el vaig veure era dinant a cal Penyora.e
Jo també el vaig tenir a Prats. I sí, els de Santa Eulàlia érem els seus preferits ( potser perquè també érem els més llestos ? je je )
Una de les frases que recordo i que deia tot sovint a una companya de classe que feia moltes faltes d’ortografia, era:
– Haces más faltas que en la fábrica que la fabrican !!
Salut