El camp de l'Erra

Són dones separades que arrosseguen la maleta vermella de rodes, els nois ja són grans, i tornen a casa els pares, que ja són vells. Són homes separats que tornen a casa de la mare, vídua. Van amb bossa d’esports. Són separats que tornen a casa, l’exparella encara és jove, els nens encara són petits…Passa, va! Són exparelles que tornen a casa els pares d’ella, que no saben res. Són consogres que van a casa els altres consogres, els fills són de viatge. Són homes sols que tornen a casa el pare, sol, que no sap que un altre home sol ha hagut d’anar a casa una mare sola, perquè ell no ho vol entendre. Ella sí que ho vol entendre. Ja hi haurà altres oportunitats! Són dones soles que van a casa d’unes amigues, també soles, i plegades sumen dos-cents vint anys. I agafen una burra, de felicitat. Són homes que van a cases de dones que es lloguen la vigília de Nadal. O tot l’any. Són nenes adolescents que van soles, amb auriculars a les orelles, que van a casa del pare que viu a Còrdova o Jaen. Són àvies de vuitanta anys que volen des de Buenos Aires per veure el fill, que ara està sol. Són nens de nou o deu anys que viatgen sols cap a Leeds amb una play, els esperen els avis paterns. Materns. Són tietes, oncles, germanes, fills, madrastres, cosines, cunyats, solters, casats, amistançats, vídues, separats, divorciades, renyides i perdonades, que tornen arrossegant maletes vermelles de rodes, carregant grans bosses d’esports blaves o verdes, motxilles negres d’una muda i una bossa del corte inglés. Són desenes, centenars, exèrcits que es mouen, circulen. Tots tornen amb més o menys convicció.