LA PIPPI LANGSTRUM (dona de mitjana edat)
-Qui és la Pippi Langstrum?
-Doncs mira, fill. És una mossa de nou anys que viu sense els pares. Té un cavall “tunejat” i un mico filós amb jersei fet de ganxet. Sota el llit hi té un cofre amb monedes d’or. Menja amb els peus sobre la taula. No li agrada anar a escola. Té una força descomunal i, a més a més, va vestida com una pidolaire….
-Ostres, ostres!I com has dit que es diu?
-Pippi Calcesllargues…
…els seus amics es diuen Tommy i Anika i tots dos flipen amb les idees boges que té la Pippi. També hi ha una senyora -la tia “Pastelius”- que vol portar la Pippi a algun centre de menors. Però la Pippi no es deixa. El pare de la Pippi és capità d’un vaixell pirata i una vegada la Pippi el va anar a alliberar d’una presó en una illa. La Pippi viu en un bonic poble de Suècia, però la coneixen també a Finlàndia a Estònia i més avall.
Aquest any, l’actriu que interpretava la Pippi, la Inger Nilsson, ha fet cinquanta anys. Quan jo era petit i estava enganxat a la Pippi, un dia van entrevistar la Inger Nilsson en un xou nocturn de tve. La noia, que llavors ja devia passar dels vint anys, em va semblar molt i molt gran…quasi una vella. En canvi les fotos, que he vist aquesta setmana, de la Pippi com a dona de mitjana edat, m’han fet pensar que es conserva molt bé, que es veu molt jove. Coses de la perspectiva! Amb tot, el temps passa…i com passa! Els ulls de la Pippilota, però, continuen sent aquells tan trapelles, aquells tan lliures, tan tristos (quan parlaven de la seva mare que era al cel) i tan aventurers. La seva mirada continua convidant-nos a la transgressió. Diuen que Inger Nilsson no ha pogut fer mai res més de bo (s’entén que com a actriu); a mi no m’estranya gens. Aquesta dona, fins i tot als noranta anys, continuarà sent la mestressa d’aquella doble guspira verd-blava dels ulls de la cara (i per molt que es pentini sempre hi veurem dues trenes trempades a banda i banda). Diuen que una Pippi d’ara portaria piercings i es tatuaria i què hi sé què més. No dic pas que no. La sèrie, vista avui i amb ulls d’avui, té coses que dius, ai, però s’aguanta molt bé i continua sent políticament incorrecta i continua disparant la imaginació dels petits.
Per cert, quan tindrem la Pippi en català, més enllà del teatre i alguns llibres?
La necessitem com els espaguetis que ens mengem.
Mes dades: Portava unes trenes que sempre s’aguantaven horitzontals desafiant la gravetat. El mico es deia Mr. Nilson i el cavall “Pequeño Tio”. I el pare era una pirata que vivia a Taka-Tuka….I una mica la cançó sí que la recordo…
Jo també recordo el programa de ll’entrevista que dius. Era d’aquells de l’Iñigo i va sortir la Inger tota una dona ja amb les trenes. Aquí era en l’auge de la popularitat. Tot ens arribava tard, fins i tot les sèries infantils.
En llegir la noticia al diari vaig pensar el mateix que tu: Que semblava més jove i que els ulls tenen i mantenen aquella força entramaliada…..
Un petó Inger-Pippi!!!
jo també la recordo, la Pipi, tot i que no sé si estic gaire d’acord amb això que la necessitem… a la meva filla només li falta veure a la tele una “nena” com la Pipi… d’entrada, em demanaria el cavall, el mico i les trenes, i provaria d’enfilar-se per les parets i el sostre com ella feia. Pensa que a nosaltres ens quedava compensada perquè també miràvem la Heidi i el Marco…
Canviant de tema, tinc alguns amics desfent el nus (molt més avançats que jo, que no puc fer els deures com voldria) i estan meravellats amb la teva escriptura, i jo -que porto poquíssimes pàgines i només puc llegir, com diu un d’aquests amics, entre Berta i Berta- estic enganxada a l’estil, fins i tot més que a la història, i és que com deia Nabokov “l’estil i l’estructura són l’essència d’un llibre; les gran idees són idioteses”.
Una abraçada