El camp de l'Erra

Quan arriba el bon temps no és estrany veure un australià, amb el nas vermell i els peus embutllofats, a la plaça Major del meu poble. O unes fineses amb les cames sense depilar que omplen la cantimplora a la font…

Tot això és degut a l’autopista que ens travessa: una autopista d’anar amb xiruques.  Una meravella que es diu GR1 i que va de Sant Martí d’Empúries fins a Fisterra (a Galícia), de Mediterrània a Atlàntic, que aviat és dit. Pels caminants, el nostre poble és ben cèntric. A vegades faig l’exercici de caminar-ne un tram, d’aquest sender, i provo de mirar-m’ho tot amb els ulls del que només passa amb pantalons curts, bastó, gorra. És un tram molt bonic, però trobo que el passavolant es perd una part molt important de la riquesa que aquell camí, que tot camí, regala: els noms dels llocs i el record que guarden les pedres. El camí costeja el serrat de Cal Jep Sant, arriba a la creu de terme de Cal Sant, segueix la murada plena d’heura de les ruïnes de Neu d’Alba (pobre poeta que li va donar el nom). Després ens acompanyen, a l’altra banda, les parets vellíssimes de Puig-oriol, la casa mare del poble rònec. A la dreta i al llunyedar tenim Pedraforca, Cadí, Ensija… a l’esquerra el discret Serrat dels Pardals, amb les escales que porten al lloc on reposen els nostres avantpassats. Després el camí baixa fins a passar per darrere les Darreries, que ja és cul de món, el darrere de les Darreries! Llavors fa un repetjó i el camí s’enforanca el just per arribar a l’altra banda, a la riera Lluçanesa, a les envistes del molí de Puig-oriol, la Garona, la Rocadembosch. El castell de Lluçà ho presideix tot.  Records, noms, ruïnes, envistes…