El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

LA MARXA RADETZKY (L’OCÀS)

Com són les coses. Si ajuntem els temes dels dos darrers posts, tenim el post d’avui. Em podeu dir limitat. I tindreu raó. Però avui sóc una mica més cultivat que ahir, literàriament. I ho dic perquè ja porto llegida la meitat de La Marxa Radetzky, de Joseph Roth. El tema. Doncs un baró, una curta nissaga de barons, veuen la decadència de l’imperi dels Habsburg i se’n fan creus… els retrats de Francesc-Josep que surten en aquesta novel.la, penjats a les tavernes, estan tots cagats de les mosques…

“La pàtria ja no existeix”. “Cap de nosaltres ja no viu!” “Un home vell, abocat a la mort,  conserva el vell tron simplement pel miracle de poder-hi seure encara! Quant de temps?” Totes aquestes coses horribles diu el comte Chojnicki al Cap de Districte, baró Trotta, que només sap respondre, “no l’entenc!”. L’ensulsiada de l’Imperi Dual, amb la revolta de les nacionalitats, té un regust agredolç, un decadentisme, una sentor de resclosit, un forat d’arna en uns enagos, un baf d’alcohol i casernes mig buides i encara amb llum d’espelmes… Hòstima. De tot això en surt una novel.la que no entenc per què ningú no me l’havia fet llegir abans. Continguda. Nostàlgica. Irònica. Que fibla. La Marxa Radetzki també és aquella música espantosa d’Strauss -d’aquí ve el títol- que toquen al final del concert de Cap d’Any a Viena, quan el director es posa d’esquena a l’orquestra i dirigeix el públic, que pica de mans enfervorit. Sí, just quan la nostra migranya (de ressaca) ja no pot més amb aquell tararà, tararà, tatxan, ta, ta, txan i plis i plas i vinga i hem de fugir. La novel.la et deixa tocat. I a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu Barcelonès, la tenen de segona mà. Amb les pàgines una mica esgrogueïdes, creieu-me, encara fa més efecte.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent