El camp de l'Erra

De cop m’han vingut ganes de fer un monòleg. Tu rai -jo rai!- que tens un blog! Però em refereixo a fer un monòleg, a interpretar-lo en un escenari, davant d’un públic, no a escriure’l. La rau-rau em va començar amb el desè aniversari de la mort de Joan Capri, el filòsof de la classe mitja catalana…. 

I dissabte passat, durant la festa dels 20 anys del Grup d’Actors del Lluçanès (el GALL que mai ningú matarà), la cosa se’m va tornar frisança. I tot ve de sentir un inici de monòleg de la gran Elisa Crehuet. La Crehuet, que quan jo era petit feia d’Anna (la companya del Joan) a Terra d’Escudella. La Crehuet, dic, es va posar una mena de bata o guardapols o antigalla amb botons, es va asseure a l’altra banda de la taula on endrapava jo, i va començar el seu monòleg. I pam. Allà es va crear la màgia del teatre. La màgia del monòleg. La màgia. I tothom es preguntava, durant aquella festa del vintè aniversari del GALL (abans, durant, després del monòleg de l’Elisa), com podia ser que les autoritats encara no veiessin la gran necessitat que té la gent de teatre, de monòlegs. I això que feia uns dies que s’havia commemorat -a la tele i tot- el desè aniversari de la mort del grandíssim filòsof de la nostra classe mitja. Aquell Capri que el meu pare sovint cita. I no és que vulgui comparar. Ni queixar-me (les autoritats que no ajuden la cultura cremaran a l’infern dels pastorets). I veient la cara de l’Àngels Parareda (ànima incansable) i veient el resum de la feina feta pel GALL. I el monòleg de la Crehuet. I el conte del Vicenç Ambròs. I altres contes, cartes, monòlegs. I la grandesa de tot plegat. No sé. Tot això em va començar a engreixar la rau-rau que ja m’anava per dintre. La que havia començat fa uns dies amb el desè aniversari de la mort del Capri. Una rau-rau que avui he acabat identificant com a desig de monòleg. I ara m’hi poso. I érem allà celebrant el vintè aniversari del Gall, amb embotits de La Gleva, videoconferència des de l’illa de Sardenya, vi de cal Vilardell i pa amb tomàquet. Però, clar, com diria el Capri, mengem massa…