El camp de l'Erra

Avui fa cinquanta anys que va morir Josep Maria de Sagarra. En aquest país, mal que a alguns els faci ràbia, Sagarra és encara molt popular. Això hi ha gent que no ho perdona. Qui gosaria escriure avui alguna cosa com ara, una fina castedat de gebre…

Ningú. Però llegir-ho encara ens fa efecte. Els clàssics són els clàssics. No en saben de modes. Encara queda gent que se sap de memòria fragments d’alguna de les obres de teatre, d’algun dels poemes, de’n Sagarra (que diuen). Tot això es perdrà, potser. O potser no es perdrà. Vull dir això de saber-se fragments, cançons populars, poemes de memòria. Aquest país nostre, tan modern, tan agosarat, tantarantan, a vegades desprecia allò que fa olor de popular només per raons elitistes. Al mateix temps, però, hi ha tota una legió de gent que desafia aquesta visió simplista (per no dir ximple) i fa muntatges poètics (l’altre dia en vaig veure un de molt digne amb el text de El Mal Caçador, una obra de joventut on ja s’ensuma el Sagarra que vindrà) o bé programa obres de teatre clàssic català sense que els caiguin els anells. Per Nadal el Poema de Sagarra es llegeix a desenes de pobles. Conec una actriu que s’omple cada any la boca amb aquesta “fina castedat de gebre”. Tot plegat gairebé és revolucionari. Fixar-se en el so de les paraules. Fer servir una prosa imatjada. Buscar a les arrels populars. Res. Passadíssim de moda. Avui es porta una llengua escanyolida, freda, congelada. En mans de Sagarra el català pot sonar com un senzill flabiol o com una orquestra. No tothom ho podria fer, ara.  No vull dir que s’hagi de fer. Només vull dir que per sort vam tenir Sagarra.